Quan tractem amb població en desavantatge és freqüent trobar-nos amb xiquets o xiquetes amb actituds de rebuig a l’esforç, amb mals hàbits d’alimentació, que no porten els deures fets o amb un alt absentisme. Estes adverses circumstàncies ens poden portar a dubtar que eixos xiquets siguen capaços de decidir correctament. D’esta manera, comencem a caure en la temptació d’eliminar situacions d’elecció a l’alumnat, per a evitar que s’equivoquen. És a dir, el docent intenta “salvar” al seu alumnat sense escoltar la seua opinió, tractant-los com a “objectes que cal salvar d’un incendi”, com diria Freire.
Si indaguem en les causes, podrem entendre que alguns xiquets i xiquetes no assistixen a classe perquè l’escola no és un espai segur; si senten aversió per un menjar sol ser per una experiència prèvia en la qual han estat forçats a menjar-la; si no porten els deures fets és perquè no tenen ajuda suficient, etc. Estes situacions no són fruit de les decisions dels xiquets, sinó del seu entorn. Els xiquets en situacions de desavantatge tenen el mateix dret a decidir que els xiquets d’altres entorns.
A vegades, hi ha dubtes de fins a on o què pot decidir lliurement l’alumnat en general. Viure en una democràcia significa acatar les normes votades en el parlament, que al seu torn han de respectar els Drets Humans. Per tant, ací tenim les nostres primeres limitacions. Una xiqueta no pot decidir quedar-se a casa un dilluns perquè no li abellix, ja que l’assistència a l’escola és obligatòria. La nostra comunitat educativa també pot decidir normes per a l’escola, i estes no haurien de contradir cap norma superior. És a dir, una escola no pot implantar el castic físic, ja que està prohibit. A més, perquè les decisions siguen les més correctes, han de sorgir del consens i estar informades científicament si existixen investigacions sobre el tema.
Si una escola ha decidit ser comunitat d’aprenentatge, cap docent té dret a modificar les actuacions d’èxit, ja que en fer-ho empitjoren els resultats desitjats per la comunitat que les va triar. Precisament moltes d’estes actuacions tenen integrat el valor de la llibertat com a font de motivació. Per exemple:
- Els llibres que es lligen en les tertúlies han de ser les millors obres literàries patrimoni de la humanitat, per la seua qualitat demostrada. No obstant això, l’alumnat pot triar entre estes quina obra vol llegir. I és millor que siga així, ja que, quan decidixen què volen llegir, llegiran amb més ganes. L’alumnat, a més, és lliure d’expressar els seus sentiments i idees sobre el text llegit. Ningú els pot imposar una visió diferent. Procurem aconseguir més obres clàssiques perquè hi haja més possibilitat d’elecció.
- En els grups interactius, els exercicis i les agrupacions són decisió del professorat. Però els resultats dels exercicis són decisions grupals i, si no hi haguera consens després d’un debat, els xiquets i xiquetes haurien de ser lliures d’escriure diferents resultats en l’activitat. D’altra banda, els voluntaris i voluntàries venen voluntàriament; si patiren alguna coerció per a assistir, la seua qualitat participativa decreixeria.
- La biblioteca tutoritzada és un espai d’assistència voluntària. L’alumnat que assistix a esta activitat per obligació genera actituds disruptives que entorpixen l’aprenentatge dels qui sí que desitgen estar. El que és transformador no és obligar-los a assistir per a allargar el seu temps d’aprenentatge, sinó que esta activitat que els oferim genere el suficient atractiu com per a atraure la seua assistència. Allargar un temps d’aprenentatge sense que es produïsca aprenentatge no té sentit.
Estos exemples són només una xicoteta mostra entre molts altres i més quotidians en el nostre dia a dia. La llibertat és un ingredient imprescindible en la nostra labor educativa si pretenem que esta siga alliberadora.
[Imatge: Freepik]
Mestre d'educació especial i primària