S’ha llançat una campanya de firmes de mares, pares i familiars demanant que es faça una legislació que prohibisca els mòbils a la infància fins als 16 anys. Estes famílies tenen una preocupació molt justificada per com, a través de la comunicació per mòbils, hi ha una part de la infància que està rebent uns missatges que no són gens positius per a la seua educació, el seu benestar, la seua felicitat i per a l’atenció en els aprenentatges.

No obstant això, alguns mitjans aborden este problema des de falses creences en lloc d’evidències científiques d’impacte social. Estes faules després s’introduixen fins i tot a la formació que s’ofereix sobre este tema a professionals i familiars. La feina que portem fent des de fa anys per a clarificar que l’educació de la infància és tan important que mereix ser tractada des de les evidències científiques d’impacte social ha generat una reacció tan positiva que fins i tot les faules ara intenten disfressar-se d’evidència científica. Per això s’argumenta la necessitat de legislació per a endarrerir l’edat d’accés a dispositius mòbils, al·ludint a estudis científics publicats en revistes de molt prestigi internacional, la qual cosa és molt positiva. El que resulta molt perjudicial per a la infància és que estes cites siguen errònies i es facen servir per a afirmar el contrari del que diuen estes investigacions, ja que en cap moment fan referència a la necessitat de prohibir.

És cert que hi ha investigacions que apunten als riscos derivats de l’ús de pantalles a la infància. Per exemple, un estudi realitzat des de la Universitat de Califòrnia assenyala una menor capacitat d’autoregulació dels xiquets menuts (32 a 47 mesos) associada a l’ús de dispositius mòbils. En esta mateixa línia, una altra investigació va mostrar com la utilització de dispositius mòbils per a calmar xiquets i xiquetes d’edats compreses entre 3 i 5 anys s’ha associat amb un empitjorament de la capacitat executiva i un increment de la reactivitat emocional. No obstant això, un estudi de medicina de la Universitat de Stanford va concloure sobre això que l’edat a la qual els xiquets i les xiquetes adquirixen un telèfon mòbil no està associada al seu benestar: ni amb els seus patrons de son, ni amb símptomes de depressió, ni tan sols amb els resultats acadèmics.

De la mateixa manera, l’informe sobre els efectes de l’ús de la tecnologia digital a l’empatia i la capacitat d’atenció dels xiquets, comissionat per la Comissió Europea, va mostrar que l’ús de la tecnologia digital augmenta o disminueix l’empatia i la capacitat d’atenció de l’alumnat depenent de com s’utilitza esta tecnologia, durant quant de temps i amb quina finalitat. En el cas de l’empatia, els estudis recollits en este informe n’associaven la promoció a un ús prosocial de la tecnologia, i la disminució associada a videojocs violents o a un ús lligat a la perpetració d’assetjament. La utilització de la tecnologia també afectava l’empatia quan impedia als xiquets i xiquetes aprendre esta habilitat dels altres en contextos de la vida real. Pel que fa a l’atenció, es veia afavorida per l’ús de dispositius intel·ligents en les activitats educatives a l’aula segons l’enfocament d’aprenentatge i el model d’instrucció aplicat. D’altra banda, els estudis analitzats recollien una disminució de l’atenció associada a l’ús de dispositius electrònics, videojocs i ordinadors en superar les dues hores diàries d’ús per a fins no educatius.

Des de la ciència hem de continuar treballant per oferir evidències científiques sobre aquells temes que afecten la ciutadania, així com de fer-les arribar als diferents actors i actrius socials, per a facilitar-ne la disseminació i la transferència. D’esta manera, amb el coneixement a la mà, cada família podrà decidir lliurement què és allò que preferix per als seus fills i filles, sense necessitat de recórrer a legislacions per a les quals en estos moments no hi ha arguments científics clars.

[Imatge: Unsplash]

By Elisabeth Torras

Investigadora postdoctoral Margarita Salas UB/UAB