Les investigacions mostren que el problema no és que existisquen menys xiquetes amb altes capacitats, sinó que moltes mai arriben a ser identificades. La detecció tardana limita les oportunitats educatives i pot afectar el seu benestar i desenvolupament.
Les dades oficials mostren una infrarepresentació persistent de les xiquetes entre l’alumnat identificat amb altes capacitats intel·lectuals. En el conjunt del sistema educatiu, només el 35% de l’alumnat identificat són xiquetes, enfront del 65% de xiquets. Encara que esta proporció augmenta progressivament a mesura que avança l’escolarització —del 34% en Educació Primària al 37,5% en Batxillerat—, les alumnes continuen sent minoria en totes les etapes educatives. Esta desigualtat convida a preguntar-se quantes xiquetes amb un elevat potencial romanen sense identificar i, per tant, sense accedir a una resposta educativa ajustada.
Esta diferència no sembla explicar-se per una menor presència d’altes capacitats entre les xiquetes, sinó per la forma en què solen manifestar-se. Moltes aprenen amb rapidesa, mostren una gran sensibilitat social o formulen preguntes complexes, però desenrotllen estratègies per a integrar-se en el grup sense destacar. Eixa adaptació fa que passen desapercebudes durant anys. A això se sumen els estereotips de gènere que poden influir en la identificació de l’alumnat amb altes capacitats i afavorir que es derive amb major freqüència als xiquets per a una avaluació sociopsicopedagògica. Com a conseqüència, nombroses alumnes mai arriben a rebre una avaluació que permeta identificar i atendre les seues necessitats educatives.
D’altra banda, durant anys s’ha associat l’alta capacitat amb una major probabilitat de presentar problemes emocionals. No obstant això, un metaanálisis recent no va trobar proves consistents que les persones amb altes capacitats presenten més ansietat o depressió que la població general, encara que els seus autors subratllen que la qualitat i heterogeneïtat dels estudis aconsellen interpretar els resultats amb prudència. En canvi, cada vegada hi ha més evidència que les dificultats apareixen quan les necessitats educatives d’este alumnat no són reconegudes ni ateses adequadament.
El verdader problema, per tant, no és l’alta capacitat, sinó la seua invisibilitat. Cada xiqueta el potencial de la qual passa desapercebut perd oportunitats de desenvolupar plenament les seues capacitats, mentres que la societat deixa de beneficiar-se d’eixe talent. Avançar cap a processos d’identificació més amplis, que permeten reconéixer perfils diversos i no depenguen únicament de la sospita inicial de docents o famílies, constituïx un pas important per a reduir esta bretxa. De la mateixa manera, oferir una resposta educativa que plantege reptes cognitius i oportunitats d’aprenentatge per a tot l’alumnat contribuïx al fet que cada estudiant puga desenrotllar-se plenament.
Imatge: Magnific
Doctora en Educació. Durant 10 anys, pedagoga i orientadora educativa en diversitat de contextos. Actualment, professora de la Universitat de València.