L’educació en valors a les escoles requereix que no ens confonga la moda en certs ambients de presentar com a progressistes i revolucionaris els atacs a la Declaració Universal dels Drets Humans. Un dels atacs és dir que són inútils perquè, a l’hora de la veritat, no s’apliquen i no s’aturen les agressions que vivim, per exemple, a les guerres actuals.
Esta equivocació s’aclarix quan fem la pregunta clau: estaria millor el món si no hi haguera la Declaració dels Drets Humans i fins i tot si no hi haguera la mateixa idea de drets humans que, com sabem, es basa en l’universalisme? Indubtablement no. És cert que esta declaració és un pas molt menut. Que cal fer més. Com, per exemple, aconseguir que s’apliquen, superant, cada vegada amb més fermesa, les terribles agressions que estem presenciant.
Un altre dels atacs consistix a dir que són una imposició eurocentrista a altres cultures i altres països. En realitat, este atac és més eurocentrista que la Declaració. En primer lloc, nega les contribucions importantíssimes que altres cultures i països han fet a la Declaració Universal dels Drets Humans; el premi d’Economia Amartya Sen, al seu meravellós llibre, la “Índia contemporània”, explica com turistes europeus, quan tornen de l’Índia, presenten com a característiques culturals uns estereotips que van ser creats per un militar anglés que mai no va estar a l’Índia. Estos “defensors” de la cultura hindú fan el mateix ridícul que els que creuen que tots els espanyols són toreros.
Habermas ja va dir que era curiós que totes les dictadures que es rebel·len davant del que anomenen imposició dels drets humans eurocentristes no tenen cap problema amb la publicitat de la Coca Cola a les seues taules. Dient que ataquen la imposició eurocentrista dels drets humans, no ataquen l’eurocentrisme, sinó els drets humans.
Per descomptat, cal replantejar-se contínuament la Declaració Universal dels Drets Humans, i així s’ha fet i es fa, per exemple, amb la proposta d’introducció dels drets col·lectius, no només individuals. Però hem de tindre sentit crític davant d’estes aparents crítiques als drets humans que en realitat s’alineen amb els seus enemics.
