En els centres educatius trobem molta diversitat d’alumnat. A poc a poc hi ha més consciència d’això i busquem donar respostes inclusives efectives. Entre eixa diversitat és molt comú trobar en classe alumnat que no participa i parla molt poc. Què ocorre amb eixes persones? A vegades no donem suficient importància a estes xiquetes i xiquets perquè no presenten, potser, dificultats d’aprenentatge rellevants o perquè no suposen problemes de conducta a l’aula. No obstant això, és un alumnat que cal atendre.
Seria un error pensar que eixa xiqueta o eixe xiquet silenciós i poc participatiu té, simplement, eixa personalitat i cal deixar-lo estar, per a no “pressionar”. Eixe alumnat més callat pot presentar motius molt diversos que porten al seu silenci, i cada cas precisa d’una anàlisi, però exposarem en este article alguns factors comuns d’intervenció: la importància de les expectatives, del context i de les interaccions.
Independentment del cas que es tracte, el que és clar és que tot l’alumnat, sense excepció, necessita interactuar i comunicar-se. La interacció social i la comunicació són la base de l’aprenentatge, del creixement de l’individu, del seu progrés per a l’èxit acadèmic i social. Per això, sens dubte, hem de potenciar la comunicació. És fonamental crear un entorn que afavorisca la parla, el diàleg.
Diverses investigacions, com esta, alcen una preocupació general: en la majoria de casos, qui parla a les aules la major part del temps és el mestre o mestra. Este no és precisament el model de comunicació que oferix millors resultats. Autors rellevants, des de pioners com Vigotski a actuals com Neil Mercer o Linda Hargreaves, indiquen la necessitat de crear interaccions a les aules on l’alumnat parle més.
Hem de pensar en prioritzar activitats dialògiques i plantejar temàtiques amb preguntes obertes que conviden a dialogar. Però, per a fer-ho, caldrà assegurar que eixes activitats i temàtiques es desenrotllen en un entorn segur, totalment lliure de violència o coacció. Ocorre, a vegades, que algunes xiquetes i xiquets no participen per por d’equivocar-se, a comentaris o mirades de companys i companyes (pressió), etc. En altres ocasions, l’escassa participació o parla pot deure’s a condicions particulars com ara mutisme selectiu, diagnòstic TEA (trastorn de l’espectre autista) o desconeixement de l’idioma, entre altres. Altres vegades, senzillament, es tracta d’un conjunt de diverses raons.
En els anys que porte com a docent he vist com alumnat d’estes característiques, que passa més inadvertit per la seua escassa participació, ha acabat millorant moltíssim aspectes com el seu vocabulari, la seua confiança, la seua participació o l’extensió en les seues oracions i reflexions:
- Alumnat amb mutisme selectiu, del qual els seus propis companys (i fins i tot docents del centre) deien “no, si ella no parla”, ha acabat parlant, i cada vegada més
- Alumnat amb diagnòstic TEA, del qual els seus propis companys i mestres deien que no parlava o no podia fer moltes de les tasques, ha acabat comunicant-se i participant cada vegada més
- Alumnat amb dislèxia que no participava per vergonya de la seua expressió oral i escrita, ha passat a participar en classe i adquirir una millora de vocabulari i expressió
- Alumnat estranger nouvingut, amb desconeixement total de l’idioma de classe, ha acabat participant en tertúlies literàries dialògiques i comunicant-se
No sols això, sinó que se’ls veia més feliços, més confiats, més contents i contentes. Seguint les bases de l’aprenentatge dialògic, amb altes expectatives i aplicant actuacions educatives d’èxit, estes millores ocorren. Implantant a les aules actuacions com ara grups interactius, tertúlies literàries dialògiques, club de valents i valentes violència zero, creant un context d’aula amb altes expectatives, suport, respecte, companyonia i amistat entre iguals, eixe alumnat més callat pot incrementar moltíssim la seua participació i podem assegurar el seu dret a la millor educació possible.
En assemblees o tertúlies dialògiques, per exemple, he pogut vore transformacions tan emotives com esta:
Xiquet de 6 anys, moderant amb la meua ajuda, observa que una xiqueta amb mutisme selectiu alça la mà. El xiquet prioritza el seu torn (perquè donem veu abans a qui ha parlat menys), ella queda callada. El xiquet espera pacientment per a no pressionar i li diu amb un to molt afectuós: «vols pensar-t’ho una miqueta més i alces la mà quan te’n recordes?» La xiqueta diu que sí amb el cap, tranquil·la, alegre i alleujada. Al poc de temps, les companyes que tenia esta xiqueta al costat avisen que ja vol parlar, ella alça la mà animada per les seues companyes i aconseguix expressar-se. Tota la classe s’alegra i felicita la xiqueta.
Darrere d’este acte hi ha altes expectatives cap a eixa xiqueta per part de tota la seua classe, suport, seguretat, amistat, absència de pressió, prioritat d’oferir més a qui més ho necessita, bellesa, bondat i evidències científiques d’impacte social.
Imatge: Freepik
Mestre d'educació primària i especialista d'anglés