Recentment he observat un “joc” que s’ha tornat popular entre alumnat preadolescent, especialment xiquetes. Una d’elles dona el nom de tres xics i les altres han de contestar amb quin d’ells es casarien, amb quin es besarien i a qui matarien. No cal esmentar com de violenta és la tercera opció. Per això ens centrarem en les dos primeres.
Encara que tinga noms diferents o xicotetes variacions, no és res nou en absolut. Este tipus de “jocs” es practiquen des de generacions arrere. Encara que sempre hi ha hagut qui tendix a trivialitzar estes interaccions dient que “és només un joc, no és real, així que no cal exagerar”, l’avantatge de hui dia és que tenim al nostre abast les evidències científiques, i més fàcilment que mai. En primer lloc, en la “Guia per a entendre al teu fill”, del centre d’estudis sobre la infància de Yale, podem llegir que qualsevol exposició a la violència, ja siga real o fictícia, passa a formar part de la visió que el xiquet o xiqueta té del món. D’altra banda, podem acudir a autors de referència (Mead, Vigotski, Kandel, Bruner, Flecha…) que especifiquen que la ment de l’individu es forma amb les interaccions i diàlegs que té amb altres persones. Amb això ja sabem que el que vegem (i els diàlegs que escoltem o reproduïm) és important.
La socialització en eixa mena d’interaccions i preguntes està donant a les i els joves dos opcions davant una persona o actitud: o bé t’atrau o bé et convé. És a dir, tries a una persona que t’atrau (a qui besaries) o tries a qui et convé perquè et tractaria bé encara que no et resulte atractiu (amb qui et casaries). Com si les dos condicions no pogueren trobar-se en una mateixa persona: algú a qui desitges i que a més et tracte bé. En este sentit, Jesús Gómez va iniciar una línia d’investigació on aclarix que sí que hi ha una alternativa transformadora; sí que es pot tindre desig per persones i actituds que, alhora, et convinguen perquè tracten bé i són igualitàries. Quan persones joves es troben en un grup d’iguals sotmeses a eixa mena de discurs coercitiu que els fa triar entre el que els atrau o el que els convé, se’ls està llevant la seua llibertat, tallant el diàleg i els arguments entorn de les seues eleccions. Se’ls està ocultant l’alternativa transformadora a esta doble moral: es pot desitjar persones i actituds que els convinguen perquè tracten sempre bé.
És essencial, com a familiars i com a educadors, que promoguem amb les xiquetes i xiquets, des d’edats ben primerenques, diàlegs entorn de la socialització preventiva. En este sentit, cada vegada en més centres educatius (i altres espais) es prevé a la infància d’este discurs coercitiu, mitjançant el diàleg igualitari en assemblees, clubs de valents i valentes violència zero o tertúlies dialògiques. S’aconseguix vincular el llenguatge del desig (el que els agrada) amb les actituds de bondat i bellesa (els qui són valents i populars perquè tracten sempre bé i amb respecte).
És greu ocultar a la joventut que la veritat, el respecte i la bondat són atractius, divertits i desitjables. Obrir espais segurs on es dialogue este tema amb les evidències pertinents acostarà a les i els joves a triar aquelles relacions socials que desitgen, resultant ser precisament belles, sinceres i segures. Això els allunyarà de relacions tòxiques i evitarà que es deixen portar pel discurs coercitiu dominant que els intenta vendre la idea falsa que allò atractiu no pot ser bo. El que és realment alternatiu i transformador és aclarir que les relacions més emocionants, desitjables i divertides són les igualitàries i bondadoses.
[Imatge: Freepik i IA]
Mestre d'educació primària i especialista d'anglés