L’educació, porta de la cultura – J. Bruner
Qualsevol persona amb formació destinada a l’educació haurà llegit o escoltat sobre l’autor Jerome Bruner. Jo mateix recorde que em van parlar d’ell en la universitat. No obstant això, no em van oferir ni em van incitar a llegir res de la seua obra; vaig haver de conformar-me amb un parell de frases i confiar que realment foren paraules de l’autor. Gràcies a la xarxa de seminaris de formació dialògica “A muscles de gegants”, em van regalar este gran llibre, L’educació, porta de la cultura.
És un llibre al qual tinc especial estima per diversos motius: per tot el coneixement que aporta, perquè va ser el segon llibre rigorós que vaig llegir sobre educació (el primer va ser “Aprendizaje dialógico en la sociedad de la información”) i perquè va ser un regal.
Bruner va ser un dels “gegants” als muscles dels quals altres autors i autores van generar les evidències científiques d’impacte social. Una cosa sorprenent i admirable de l’autor és que demostra capacitat de transformar les seues idees, rectificar i assumir nous coneixements. En el propi llibre detalla certs corrents de pensament que ell mateix admet que seguia però que va abandonar per millors evidències disponibles.
Una de les aportacions més rellevants i conegudes de Bruner a l’educació és la de la “andamiatge”, eixa ajuda i eixes ferramentes que se li proporcionen a la xiqueta o xiquet perquè aconseguisca arribar més lluny mitjançant la interacció amb una altra persona més capaç. En la seua obra ens explica que les habilitats i capacitats de l’alumnat dependran de les ferramentes que el docent li oferisca. En este sentit, exposa el que denomina “expectatives mútues”, i que la ment del xiquet es crea en funció de les expectatives que els adults li oferim, dotant de significat i intenció els seus gestos, actes i comportaments. Esta cita del llibre és molt explícita respecte a les expectatives:
“Com a mestra, no esperes que arribe la preparació del xiquet; la promociones o andamies”
Una idea interessant que tracta detalladament és que el coneixement no es troba en l’individu, sinó en la ment de tots. És un greu error situar la intel·ligència en un sol cap. Hui dia tenim fonts de coneixements com ara llibres, internet, etc., però Bruner explica que el coneixement està també en la ment d’amistats i persones amb què interactuem, descrivint així el que es denomina “intel·ligència distribuïda”, en eixe acte de compartir, eixa retroalimentació i interacció amb gent més capaç. En resum, aclarix que la intel·ligència està en les interaccions.
Un altre concepte important del llibre és el que anomena “comunitats de suport mutu”, descrivint com l’escola ha de potenciar eixe suport i interaccions mútues amb la comunitat com a base de l’aprenentatge, perquè destaca que l’escola no està separada d’esta, no són entitats aïllades sinó que es retroalimenten i és precís el treball conjunt, dialogat i consensuat. Indica la necessitat de crear una reforma escolar amb una idea clara de cap a on anem i què volem aconseguir, per a després posar tot l’esforç comunitari per aconseguir-ho. Esta idea s’ha desenrotllat i s’ha posat en pràctica, mostrant generar èxit i impacte social en cada vegada més escoles constituïdes com a comunitats d’aprenentatge.
En este valuós llibre, Bruner ens convida a crear una escola on se somie, es qüestione, es dialogue, es compartisca i argumente. Convida, especialment a docents, a ser crítics amb els autors i autores que llegim i ser científicament rigorosos. Aprenem en diàleg, en interacció amb altres persones.
M’agradaria acabar l’article amb una altra cita del llibre que deixa una clau educativa important a tindre en compte per a practicar nosaltres mateixos i ensenyar al nostre alumnat:
“Ser innatament bo en alguna cosa implica, entre altres coses, ajudar als altres a millorar en eixe aspecte.”
[Més lectures que milloren el món de l’educació.]
Mestre d'educació primària i especialista d'anglés