Hui és 14 de febrer, el dia en què moltes persones celebren l’amor i l’afecte. Per al feminisme, la reflexió sobre les relacions afectives i sexuals sempre ha sigut fonamental, especialment pel que fa a la llibertat de cada persona enfront de qualsevol forma de coacció.
En el segle XIX, les dones estaven obligades a casar-se i amb qui se’ls imposara. Hui, encara que les imposicions han canviat de forma, persistixen. S’espera que les xiques tinguen rotllos i que estos siguen amb els qui encaixen en uns certs estàndards, moltes vegades amb persones que les menyspreen o que reproduïxen relacions de poder basades en la dominació i la violència.
A través del discurs coercitiu, s’ha promogut la idea que el desig ha d’orientar-se cap a relacions afectivosexuals sustentades en interaccions de menyspreu. En este marc, algunes persones de l’entorn de les joves, fins i tot els companys i companyes a les escoles, reforcen estes dinàmiques, pressionant-les i fent-les sentir acomplexades si no seguixen estes normes implícites. Com a resultat, moltes acaben en relacions que disten molt de ser lliures, fins i tot en contextos degradants, com un carreró brut a l’eixida d’una discoteca a les cinc del matí.
No obstant això, l’amor veritable, entés com un vincle basat en el sentiment, el respecte i l’elecció lliure, continua sent una aspiració per a moltes xiques i xics. Educar en la llibertat d’elecció implica reforçar la importància del consentiment, el respecte i l’autonomia de cada persona en la construcció de les seues relacions. A diferència del que alguns discursos actuals promouen, l’amor romàntic no és la causa de la violència de gènere; al contrari, al llarg de la història ha funcionat com un factor protector enfront de la violència i com un promotor de la llibertat.
Les escoles poden i deuen ser espais lliures de violència i coacció, on cada estudiant tinga l’oportunitat d’explorar i decidir sobre les seues relacions sense sentir-se pressionat. Celebrar Sant Valentí és una decisió personal, individual o de parella, que no hauria d’estar marcada per pressions externes ni per discursos despectius que diuen que és “cursi” o “ridícul”. Atacar l’amor és abocar a les xiquetes i xiquets a relacions insatisfactòries que tindran conseqüències per a tota la vida.
La clau està en reivindicar el dret a estimar amb llibertat, sense imposicions ni coercions de cap mena, i en fomentar des de l’educació una cultura basada en el respecte, l’elecció lliure i el gaudi en les relacions.
[Imatge creada amb amor]
Doctora per la Universitat de Wisconsin-Madison