El consentiment s’ha erigit com a referència principal per a distingir què és una relació afectivosexual lliure i què és una relació coercitiva. Una relació afectivosexual és lliure quan cadascuna de les persones té la voluntat de participar-hi. Qualsevol que siga la naturalesa de la relació entre persones majors d’edat, és lliure i legítima sempre que siga consentida. És una referència fonamental per a garantir que cada persona decidisca lliurement sobre la seua vida sexual.
El “no és no” va ser un pas fonamental perquè establia clarament que quan una persona deia que no volia participar en una relació, aquesta relació no es basava en el consentiment. Establia el consentiment de cada persona com a principi per a definir una relació com a legítima. També va ser un pas endavant el “menys que sí és no” perquè aclaria que quan algú no diu “no”, això no és suficient per a entendre una relació com a consentida; cal expressar la voluntat de participar en la relació. Tanmateix, tal com explicaven persones investigadores de primer nivell mundial, amb el “sí és sí”, considerar que un “sí” verbal és sempre sinònim de consentiment és un greu error, ja que:
1) pot passar en un context en què hi ha una amenaça que pressione per a dir que sí, com quan, per exemple, cinc xics es troben amb una xica en un lloc d’on ella no pot fugir; o
2) pot passar en un context en què hi ha un poder institucional que pressiona per a dir que sí, com, per exemple, entre un professor universitari i una alumna que es veu amenaçada pel poder institucional del professor; o
3) pot passar en un context en què hi ha un poder interactiu que pressione per a dir que sí, com, per exemple, quan en un grup d’iguals diverses persones pressionen una altra perquè participe en una relació sexual en la qual no vol participar.
La investigació científica capdavantera apuntava clarament que tant el problema com la solució passaven per situar els actes comunicatius al centre de l’anàlisi del consentiment: la clau no és només la interacció verbal sinó tot l’acte comunicatiu en què s’inclouen tant la interacció verbal com la no-verbal, així com tots els elements del context que influeixen en la situació. Ho explicaven en aquest article científic, entre els signants del qual es trobava l’investigador més citat del món en l’àmbit de violència de gènere.
Això és el que s’ha estat investigant en el projecte “Consent. Dels actes de parla als actes comunicatius. Factors que permeten la llibertat sense coacció”, un projecte competitiu I+D+I finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i dirigit per Lídia Puigvert, la 8ª persona investigadora més citada del món en l’àmbit de la violència de gènere.
Ha augmentat la consciència de com és d’important situar el consentiment com a referència central per a definir les relacions afectivosexuals lliures de coacció. Per tant, és fonamental definir quins elements fan que una relació siga consentida o no. La investigació científica està aportant les evidències que faciliten aquesta definició. Es pot contribuir molt des de l’àmbit de l’educació, i no sols amb estudiants adolescents i joves sinó des de les primeres edats, amb l’objectiu de fomentar la violència 0 des dels 0 anys. Però no des de les ocurrències, perquè això empitjora la situació, sinó des de les evidències científiques d’impacte social, que són les que garanteixen els millors resultats possibles.
