La catarsi és un terme que s’utilitza poc entre el professorat. No obstant això, no és tan estrany detectar algunes pràctiques catàrtiques a les nostres escoles. Es podria definir “catarsi” com una acció mitjançant la qual algú pretén descarregar la seua ira de manera terapèutica. Pot ser donant colps amb xurros contra la paret, realitzant sessions en les quals es trenquen plats o en les quals s’incita al pacient a cridar amb ràbia, donar punyades sobre una cosa blana, deixar que els xiquets realitzen jocs violents en un saló de jocs, etc. El vocabulari que se sol usar és “descarregar, desfogar-se, drenar, esplaiar-se, rescabalar-se, desinhibir”, etc.
Des de l’edat clàssica fins no fa molts anys han existit dos corrents de pensament amb una visió diferent de l’agressivitat. D’una banda, els que pensaven que l’agressivitat podria ser drenada mitjançant una sessió de catarsi, de la mateixa forma que quan fem un forat a un poal ple d’aigua i es buida. I d’altra banda, aquells i aquelles que pensaven que la catarsi, en lloc de disminuir la violència, l’augmenta. Partidaris de la primera visió van ser Aristòtil i, més actualment, la teoria psicoanalítica. D’altra banda, aquells que creien que la catarsi augmentava la violència van ser clàssics com Plató i teòrics de l’aprenentatge social com Bandura.
La veritat és que el debat està tancat. Les evidències científiques sobre aquest tema basades en experiments, observació sistemàtica, dades… conclouen de manera contundent a favor de Plató i Bandura. És a dir, que deixar a la infància expressar de manera simbòlica o real l’agressivitat genera un afebliment en inhibició de l’actitud violenta. La infància, en estes situacions, genera excitació cap a experiències de poder i plaer per la violència.
La teoria psicoanalítica ha sigut refutada en este aspecte. No obstant això, encara hui a les nostres escoles tenim actuacions basades en la teoria psicoanalítica que utilitzen el vocabulari de la catarsi com a forma de tractament de la violència a través de “la psicomotricitat”. Cal matisar que va haver-hi una gran escissió entre l’escola de Acouturier i de Lapierre entorn de la permissivitat de l’expressió de la violència durant les sessions de psicomotricitat i també que, per sort, la postura de Acouturier, favorable a detindre la violència, ha sigut la més estesa a Espanya. No obstant això, moltes persones psicomotricistes confessen pensar que l’agressivitat necessita ser descarregada de manera simbòlica: per exemple, mitjançant l’enderrocament inicial del mur.
No m’agradaria acabar l’article sense explicar un cas d’èxit d’eliminació de la conducta violenta gràcies al coneixement de les evidències sobre la catarsi. Fa uns anys, una professora formada en psicomotricitat va convéncer a la tutora perquè permetera a un alumne agressiu vestir una màscara de vilà amb una xicoteta destral durant els esbarjos per a “reconduir la seua conducta violenta cap al camp simbòlic”. El xiquet va seguir esta pràctica durant uns anys i el seu comportament va anar empitjorant durant tot este temps. El xiquet va anar generant una fantasia de poder i violència que va fer mal als seus companys i companyes i a ell mateix. Les seues relacions estaven totalment deteriorades. Fins al dia en què vaig proposar al xiquet que deixara de ser vilà i passara a ser superheroi del club de valents de la meua tutoria. En menys de 2 mesos van desaparéixer totes les explosions d’ira i va començar un camí de conducta prosocial, preocupant-se per la gent que patia i defenent a les víctimes.
El coneixement de les evidències científiques és una de les millors ferramentes per a formar-nos en contra de la violència.
