Debats basats en l’aprenentatge dialògic

Entre el professorat d’escoles i instituts i en alguns estudiants de magisteri hi ha un cert desencantament amb la professió docent a causa de la falta de resultats obtinguts (malgrat els esforços), generant converses poc o gens transformadores. Moltes vegades els problemes s’atribuïxen a faules que estan molt esteses (i interioritzades), convertint-se en una barrera per a millorar l’educació. Com superar les faules que ens porten a pensar que poc o res podem fer amb determinat alumnat? Què podem fer per a no perdre la il·lusió per ensenyar en cap moment?

Un dels antídots per a no eixir desencantats, ja abans de començar a ser docents, el podem trobar en la formació dialògica. En concret, les tertúlies pedagògiques dialògiques (TPD) han demostrat ser la formació que aconseguix generar una millora educativa i que retorna el sentit a la professió.

Sabem que fins i tot la lectura d’un llibre ja canvia el teu cervell i que «en un sentit ampli, l’aprenentatge i la memòria són primordials per a la identitat mateixa: som els qui som per obra d’ells» (Kandel, 2007). A més l’aprenentatge no va de dins a fora (la persona aprén i després ho compartix) sinó que, com va demostrar Vigotsky (1978), aprenem en les interaccions i en el pla social i després s’interioritza (primer interpsicològica i després intrapsicològicament). Finalment, el pensament i el llenguatge són dos processos estretament relacionats fins al punt que, com diu Austin, podem fer coses amb paraules.

Estos són alguns dels arguments pels quals este tipus de formació ha de començar el més prompte possible, és a dir, quan l’alumnat està preparant-se per a ser futurs docents. Encara que és una formació que cada vegada s’està estenent més i més, encara no està garantida. Quan vaig preguntar en segon de magisteri si havien llegit i debatut alguna obra d’algun autor de la pedagogia crítica la resposta va ser negativa. Els vaig plantejar fer TPD i entre les tres propostes de lectura van triar Cartes a qui pretén ensenyar, de Freire (1993). Com que mai s’havien enfrontat a una lectura d’este tipus, en les sessions prèvies ens vam anar animant perquè era una tasca “difícil” a causa de la falta de pràctica. No obstant això, una idea era clara; com reflectix Freire (1993), anàvem a gaudir: «Llegir és una opció intel·ligent, difícil, exigent però gratificant».

El primer dia de la tertúlia dialògica els diàlegs i debats van anar sorgint en un ambient segur en el qual els principis de l’aprenentatge dialògic (Flecha, 1997) van ser recordats i van promoure que algunes veus, que jo encara no havia sentit, sonaren amb força i valentia.

Entre els temes que vam debatre estava el de no abandonar una tasca davant la por de no aconseguir-la i com poder buscar solucions perquè, lluny de paralitzar-nos, ens impulsen a continuar. Els diàlegs que es van compartir van ajudar a superar la faula que cal baixar el nivell per a partir del que saben. Com a exemple, un estudiant va compartir en la tertúlia que gràcies als diàlegs va entendre parts que no havia comprés abans, sense necessitat de triar un text més senzill.

Un altre tema va ser el de la importància de saber que, quan algú ensenya, està aprenent. Esta idea ha d’anar unida a la de solidaritat, per tal que totes i tots tinguen clar que, quan s’agrupa de manera heterogènia, tot l’alumnat millora sense excepció. Els diàlegs van ajudar a superar la faula estesa que explicar o ajudar per tal que un altre ho entenga és perjudicial perquè retarda l’aprenentatge.

Encara que va haver-hi molts altres, volia destacar esta cita que va compartir un alumne i que ens va donar l’oportunitat de dialogar sobre el paper del professorat:

«Podem contribuir al seu fracàs amb la nostra incompetència, mala preparació o irresponsabilitat. Però també podem contribuir amb la nostra responsabilitat, amb la nostra preparació científica i el nostre gust per l’ensenyament, amb la nostra serietat i el nostre testimoniatge de lluita contra les injustícies, per tal que els educands es vagen transformant en presències notables en el món.»

Ens va permetre dialogar sobre la importància de tindre una formació de qualitat, basada en les evidències científiques d’impacte social, si volem millorar la vida de l’alumnat a través de l’educació.

Davant la pregunta final «us ha agradat, us agradaria que es fera en més classes?», va haver-hi unanimitat: «».  Als estudiants d’universitat els motiva aprendre quan les altes expectatives estan presents i se’ls dona l’oportunitat d’assumir reptes al costat d’altres persones que també somien un món millor, en este cas, gràcies a l’educació.

[Imatge pròpia de l’autora]
image_pdfPDF

By Sara Carbonell

Doctora en Educació. Durant 23 anys mestra de pedagogia terapèutica i educació primària i 8 anys directora del CEIP L'Escolaica. Professora substituta a la Universitat de València.