Una transformació per al segle XXI

La paraula “artista” ha tingut, com tantes altres, una evolució al llarg de la història. Fins al Renaixement als segles XV i XVI les arts liberals eren aquelles que tenien un origen intel·lectual i es dividien en allò que durant segles va ser la base de l’educació: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). Aquestes arts eren encoratjades per les nou muses gregues i el seu cultiu donava prestigi social mentre que les arts plàstiques com la pintura, l’escultura i l’arquitectura eren considerades coses de mers artesans que treballaven amb les mans. Per això coneixem el nom de molts menys artistes durant tot aquest període, ja que no tenien la consideració pública que tindrien després, des del Renaixement fins avui. Potser Fidias, el gran arquitecte i escultor de l’Atenes clàssica siga una de les poques excepcions, juntament amb Apel·les, pintor del qual ens ha arribat la seua fama gràcies a la literatura, però cap obra.

Durant el Renaixement s’opera una transformació radical que fa que l’artista siga reconegut com un ésser especial dotat de talents quasi divins, la idea del geni, i el nom del qual es recorda i s’individualitza perquè, a més, creen cada vegada amb més llibertat: Giotto, Botticelli, Miquel Àngel, Rafael, Leonardo i, una mica més tard, Artemisia Gentileschi o Velázquez entre moltíssims altres. Totes aquestes persones creaven objectes concrets i reconeixibles, les grans obres d’art de la humanitat, que encara hui valorem i reconeixem com a base del gust estètic perquè buscaven la reunió de la veritat, la bondat i la bellesa. Per això la importància que en els contextos educatius s’acosten a la ciutadania aquestes creacions artístiques i musicals per a dialogar sobre elles i fomentar el gust per allò bell, perquè no és igual l’urinari de Duchamp que el bust d’Atenea Lemnia de Fidias.

Al segle XXI estem assistint a una nova categoria de la paraula artista, a una dimensió que segueix buscant la fusió d’allò que és bell, bo i veritable, però no des de la creació d’objectes (ja siguen partitures, edificis, escultures o pintures) sinó des de la creació i recreació d’obres socials. Són els anomenats “artistes de la creació social”.  Aquesta transformació ja és -i serà en el futur encara més- transcendental, per la qual cosa dialogar-hi ens ajudarà a socialitzar-nos en una mirada que pot fer que s’anticipe el reconeixement que aquestes persones han merescut en el passat i mereixen en el present.

Alguns dels trets que caracteritzen les persones que són artistes socials són els següents:

1. Són persones que creen noves relacions socials. Relacions que potencien les possibilitats d’expressió i llibertat. Persones que transformen espais per a alliberar en comptes de reproduir les interaccions socials ja existents basades en la violència, el domini o l’acallament d’altres veus.

2. Aquestes persones poden, de vegades, crear institucions socials que milloren les interaccions humanes i expandeixen la comunicació, el diàleg igualitari i la formació científica dels seus participants. Alguns exemples podrien ser la creació de la primera escola de dones coneguda, per part de Safo; l’escola neoplatònica d’Alexandria liderada per Hipatia on es buscava la saviesa i la perfecció ètica per sobre de qualsevol divisió religiosa; o la creació a finals dels anys 70 de les tertúlies literàries dialògiques que, hui dia, han acostat -i ho segueixen fent- les millors obres de la literatura universal a totes les persones sense cap mena d’exclusió i amb les més altes expectatives.

3. Altres vegades la lluita i perseverança de les i els artistes socials comporta un canvi legislatiu que millora la vida de la gent. Així, la lluita pels drets civils als Estats Units va arrencar amb el gest a l’autobús de Rosa Parks i va portar a una àmplia mobilització que va acabar amb les lleis de segregació racial. Un altre exemple seria la generositat contra corrent de Clara Campoamor aconseguint amb la seua iniciativa que les dones espanyoles pogueren votar a partir del 1931 i ensenyant-nos, a més, que hi ha altres maneres d’encarnar el patriotisme molt diferents a les dels suposats pares de la sociologia, Emile Durkheim i Max Weber, durant la Gran Guerra de 1914.

Les mobilitzacions en curs del #MeToo ja estan aconseguint -i ho continuaran fent- que milloren les lleis en contra de l’assetjament sexual, de primer i de segon ordre, en diversos contextos internacionals.

4. Són persones que treballen en co-creació amb altres persones i que ho fan perquè així enriqueixen les seues vides i les dels altres, perquè així són feliços i s’ho passen millor, perquè així les seues vides són més plenes en omplir-se de sentit, amor i amistat i no perquè busquen el reconeixement, el prestigi o la remuneració. La creació social no cotitza al mercat i el seu valor ve donat perquè cada vegada més persones aprecien, desitgen i recreen aquestes relacions socials. Com va dir Antonio Machado, “tot neci confon valor i preu”.

5. Ser artista social no implica que es creen sempre noves relacions o institucions, sinó que poden ser persones que recreen o mantenen aquelles creacions que ja existeixen i han tingut èxit. En educació, per exemple, és molt valuós per a les nostres societats que en cada context es recreen les actuacions educatives avalades per la ciència. No és més artista social per “innovar” sense base científica i sense impacte social. Aquesta visió tradicional de l’artista, solitari i genial, la supera el concepte d’artista social, en posar al centre la defensa dels drets humans, la veritat de la ciència i la bondat de les relacions humanes.

Els milers de docents que en els seus diversos contextos lluiten per millorar les relacions de la comunitat educativa, per obrir les portes a totes les veus, per portar el rigor científic a les aules per a aconseguir el millor aprenentatge i per posicionar-se en contra de tota forma de violència, són artistes socials.

Les famílies que solidàriament s’acosten als centres a ajudar a l’educació de les xiquetes, xiquets i adolescents i que, amb això, a més milloren les seues vides creant sentit, són artistes socials.

Els estudiants que s’esforcen per aprendre, que ajuden els seus companys, que renuncien a ser rinoceronts i prefereixen ser valents posicionant-se contra la violència i de tot discurs coercitiu que vincula la violència i l’atractiu, són artistes socials.

Dialogar sobre aquesta dimensió de ser artista associada als millors sentiments i relacions ajudarà que, de manera consensuada, ampliem i perfilem els criteris, però sobretot ajudarà a donar-li la consideració i a generar el desig d’emulació que mereixen.

By Enrique Giménez

Professor d'Història a l'IES Hort de Feliu d'Alginet (València)