Demà, coincidint amb la data en què es va aprovar la Declaració dels Drets del Xiquet en 1959, se celebrarà el Dia Mundial de la Infància, per a dedicar el dia a la fraternitat i la comprensió dels ideals de la pau i els drets humans entre els xiquets i xiquetes del món, i per a la realització d’activitats que promoguen el seu benestar.
Són molts els llocs del món on els drets dels xiquets i xiquetes són vulnerats des de fa molt de temps. Voldria hui dedicar este article a tots els xiquets i xiquetes que estan en les zones afectades per la DANA.
Soc mestra del CEIP Jaume I de Catarroja. Moltes famílies des del principi han tingut dubtes de com atendre els seus fills i filles després de la DANA: «els portem a casa dels avis en un altre poble? Els matricule en un centre d’acollida?» La nostra recomanació com a docents sempre ha sigut escoltar l’opinió i argumentació dels xiquets i xiquetes, i això té molt a vore amb el seu dret a expressar la seua opinió i ser escoltats.
En el nostre centre hem optat per cridar a cadascuna de les famílies per a interessar-nos per la seua situació. En estes cridades és freqüent que la resposta siga “estem bé”. Però quan dialoguem un poc més ens adonem que el que volen dir és “estem vius”, i que en realitat en molts casos el dret a la vida, a la salut i a la protecció està sent vulnerat. Per això, el nostre esforç s’ha centrat en ajudar, en la mesura de les nostres possibilitats, a teixir xarxes solidàries que ajuden a millorar i cobrir les condicions d’higiene, alimentació, sanitat i protecció enfront de la violència.
Contactar amb cadascuna de les famílies ha sigut molt important, acostant-nos a totes elles respectant el seu dret a la intimitat, escoltant sense interrogar, sense jutjar el que ells i elles volgueren dir, i fins i tot desplaçant-nos fins als seus domicilis en molts casos, quan així ho han necessitat. Dins del renàixer que va començar el dia després de la DANA, estos contactes ens han ajudat a seguir el nostre ideal de no deixar a ningú arrere, en una comunitat unida en la qual ningú quedara fora i en la qual se salvaguardara el dret a la identitat, ja que no ens conformem amb creure que tots estàvem bé, sinó que el contacte amb cada persona està sent directe per a personalitzar el suport a les necessitats de cada cas.
Però en estes circumstàncies els xiquets i xiquetes són els que més clar han alçat la veu. Reclamen el seu dret a associar-se i el seu dret al joc amb els seus iguals:
«Vull estar amb els meus amics, em vaig alegrar molt quan vas dir que tota la classe estava bé, però vull veure’ls»
«Alguns amics i amigues de classe estem quedant»
«He fet noves amigues, vaig a casa de les meues veïnes i elles venen ací»
«Ens canviem llibres per a poder llegir»
El nostre alumnat té una ferramenta molt potent, ja que, com a comunitat d’aprenentatge, des de la nostra escola apostem pel dret a una informació de qualitat i per això ens basem en evidències científiques d’impacte social. En aplicar actuacions d’èxit donem valor a l’amistat, la solidaritat i les interaccions socials. Cadascun d’ells i elles ho sap i ara ho trasllada al seu nou i provisional dia a dia, però el que més reclamen familiars i alumnat és:
«…tornar al col·le, però de manera segura»
«No vull anar a un altre col·le, vull anar al meu, no sé com em tractaran en un altre»
«Tinc por perquè estic en sisé i vull anar preparada a l’institut»
«Quan farem els exàmens que teníem pendents?»
Podríem incloure centenars de testimoniatges que reclamen el seu dret a l’educació; tots els xiquets i xiquetes han d’accedir a una educació de qualitat que els permeta desenrotllar-se física i mentalment fins al màxim de les seues possibilitats.
És moment de somiar de nou, de tindre esperança.
[Imatge: Freepik]
Mestra d'infantil i primària