En el primer article d’esta sèrie vam parlar de la importància de treballar des de l’escola l’alimentació, la seua repercussió en la nostra salut i el paper del professorat i dels educadors i educadores en la detecció de possibles casos d’inseguretat alimentària en el nostre alumnat.
Hui volem fer referència a trastorns alimentaris com l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa i el trastorn per fartada, entre altres, sobre els quals podem desmuntar alguns mites, conéixer símptomes per a diagnosticar a temps i saber com podem ajudar des de l’escola (en este enllaç pots descarregar un article científic que pots llegir i comentar amb xiquets, xiquetes i jóvens). Els trastorns alimentaris són malalties mentals greus caracteritzades per comportaments alimentaris poc saludables i preocupacions sobre la forma corporal, el pes o el manteniment del control sobre l’alimentació.
Investigacions recents han trobat que un de cada cinc estudiants universitaris té un trastorn alimentari; per tant, la prevenció des d’edats escolars pot ser una manera de reduir futurs trastorns. A més, els estudis demostren també que no existix un perfil concret de persona que patisca estos trastorns: afecten persones de totes les edats, sexes, ètnies, orientacions sexuals, nivells d’ingressos i països d’origen.
Les conseqüències comunes dels trastorns alimentaris poden ser socials (cancel·lar plans amb amistats, conflictes familiars, comparar-se amb el cos, l’esport i l’alimentació de la resta d’iguals, sentir-se assetjat…), psicològiques (por d’engreixar, depressió, ansietat, dificultat de concentració i de memorització, i fins i tot fracàs escolar…) i físiques (problemes gastrointestinals, caiguda del cabell, període menstrual irregular en les xiques, osteoporosis, augment del risc de diabetis…). Estes conseqüències són molt greus i la intervenció primerenca és important per a mantindre les persones sanes. Per a facilitar la seua detecció hem de tindre en compte el perfil variat de possibles persones afectades; no tenen per què ser persones amb baix pes corporal. A més, hem de ser conscients que no és una elecció lliure, sinó un trastorn que necessita tractament i suport social del seu entorn.
El grup d’iguals pot detectar símptomes en les seues amistats: si observen canvis en la dieta, si es cancel·len plans en els quals hi ha alguna trobada que implica menjar, o si la persona es mostra més evitativa a l’hora de relacionar-se. També en l’entorn familiar podem notar canvis en l’alimentació, si no ingerix aliments que abans sí que consumia, si el seu estat d’ànim i les seues relacions han canviat a casa, si percebem canvis físics i fins i tot si detectem símptomes de desmotivació, depressió i falta de concentració.
A les aules i escoles, les i els professionals també hem d’estar atents a tots els símptomes anteriors, així com a la baixada del rendiment acadèmic i fins i tot als suspensos. Com ja sabem, el mapeig de les relacions, assegurar que ningú es quede sol o sola, pot ajudar a crear entorns més segurs i, en este cas, pot ajudar a detectar trastorns, donar suport i començar el tractament que ajude la persona afectada a recuperar-se, unint el tractament dels professionals amb l’amistat i l’afecte de familiars i dels adults amb els quals es relaciona.
Imatge: Freepik
Mestra d'infantil i primària