Un halo d’esperança per a xiquets i xiquetes amb TEA i les seues famílies

8 – Consideracions finals

[Esta és la continuació d’un article anterior]

L’experiència ha demostrat que l’estudiant és capaç d’aprendre qualsevol contingut, encara que siga de manera molt superficial, aplicant les mesures ací recollides. Va tardar prop de 4500 salutacions per a poder aprendre a saludar quan passàvem llista. Això demostra que la persistència i l’esperança, o expectatives altes, són clau per a millorar les condicions d’este alumnat. Els seus avanços i el treball conjunt amb professionals van fer que molts xiquets i xiquetes sense necessitats educatives desenvoluparen també les seues capacitats cognitives, lingüístiques (fins i tot en llengua estrangera) i afectives: a major dificultat per a guiar-li, major aprenentatge per a l’igual tutor. Fins i tot alguns dels companys i companyes han arribat a expressar el seu desig de convertir-se en professors de xiquets i xiquetes amb dificultats en el futur.

Crec que agradarà saber algunes de les paraules més boniques que un docent pot rebre. Estes paraules me les va dir una companya en veure els avanços del protagonista d’este article, textualment:

«Saps? Quan estava embarassada del meu segon fill estava preocupadíssima per si eixia amb un problema semblant; però en veure com millorava amb tu, vaig perdre la por, perquè sabia que es podia fer alguna cosa.»  

Sent que són paraules poderosíssimes que poden ajudar a empoderar a múltiples famílies que se senten perdudes i aïllades per la falta de millores en els xiquets amb necessitats tan apressants.

Il·lustració: Text en el diari personal pel seu aniversari.

El treball relatat m’ha requerit un immens esforç. La pregunta és evident: “Ha valgut la pena?” I la resposta és igualment directa: “Cada segon”. Durant la meua vida, a vegades, miraré cap arrere i recordaré com una vegada vaig tindre la possibilitat de millorar les condicions de vida d’una persona menor d’edat amb les màximes dificultats enmig d’una pandèmia global. Experimentaré un sentiment de realització, perquè sabré que hauré transcendit en la millora de la vida d’una persona que no podia demanar-ho ni trobava manera de fer-ho. No sabré on estarà, però sabré que la seua vida haurà sigut un poc menys difícil i amb això em bastarà. Crec que és un sentiment que ha de ser compartit, per exemple, a través d’estes paraules.

Redacte estes paraules, precisament, en el Dia del Mestre (San José de Calasanz) i em sembla una bona manera d’invertir el dia lliure si és amb la condició d’oferir esperança a altres famílies i docents. Perquè n’hi ha, sempre n’hi ha. Eixa esperança és accessible per a tots i totes, i l’evidència científica pot contribuir críticament a millorar les nostres vides i la dels altres. Parafrasejant un dels principals lemes de Comunitats d’Aprenentatge, en este text i la seua publicació es recull la transformació de molt serioses dificultats en una bella possibilitat: compartir esta experiència amb altres familiars i professionals.

Finalment, em dirigisc a tot lector o lectora que conega o estiga en situacions similars a la que ací he descrit. Tingueu esperança. Sempre n’hi ha. Sempre hi ha possibilitats i alternatives per a tota dificultat. I agrade o no, siga popular o no, l’evidència científica pot atorgar eixa possibilitat. Ací s’ha redactat un exemple extrem: un de màximes dificultats. Alguns impediments han sigut descrits, uns altres no, però tots han sigut superats gràcies a la implementació de l’evidència científica en educació. Tant de bo ningú haja de veure’s obligat a realitzar una cosa similar, però estic segur que, si ocorre, esta experiència i l’evidència científica li poden aportar eixe halo d’esperança que tant anhela.

[Llig la sèrie completa ací]

By Javier Pérez Bermejo

Mestre especialista en llengua estrangera (anglés) en una escola pública de la Regió de Múrcia