Últimament he llegit a la premsa opinions i entrevistes a docents que donen una visió negativa, de vegades catastrofista i sens dubte derrotista del panorama educatiu. «Ja no es pot fer classe», «els joves no respecten res»… Fins i tot hi ha professors que escriuen llibres sobre la seua mala experiència, explicant que «l’adolescència els produix rebuig».
Afortunadament, el Periódico Educación té un compromís amb la millora educativa. Per això publiquem sobre les evidències científiques i les experiències que estan millorant els resultats i la convivència als centres educatius, i no sobre opinions pessimistes. Hui m’agradaria comentar tres aspectes que potser no s’estan tractant en altres mitjans d’informació.
En primer lloc, l’educació –i en concret la docència– és òbviament un tema complex, ningú no pensaria que és una feina fàcil. Requerix diàleg i bones intencions, però no es pot basar en les bones idees que se’ns van acudint. Com totes les coses serioses, l’educació s’ha d’abordar partint del coneixement acumulat per les diferents àrees de la investigació científica. A més, no qualsevol publicació científica ens donarà les majors garanties de millora; per això hem de prioritzar les evidències científiques d’impacte social (és a dir, les que milloren les vides de les persones), que estan publicades en importants revistes que es poden consultar des de qualsevol lloc del món.
En segon lloc, la responsabilitat que té la premsa a l’hora d’informar la ciutadania fa que ens preguntem amb quin objectiu alguns mitjans donen tanta visibilitat a experiències i opinions tan negatives. Per a què? I, alhora, per què es dóna molta menys difusió a estes altres experiències que estan demostrant que és possible la millora? Es pot aconseguir una bona convivència i augmentar els aprenentatges, fins i tot als contextos més difícils, si ens guiem per les evidències científiques d’impacte social. Per a mi és molt motivador llegir en este diari, cada dia, com s’està transformant l’educació a més i més aules i centres educatius, perquè a més em dóna la seguretat d’estar en el bon camí.
En tercer lloc –i potser este és el punt que més em mou–, sé que no sóc l’únic docent que gaudix del seu treball a l’aula, perquè en conec molts i moltes. La veritat és que cada any ho passe millor a classe, en molts sentits. Ric més, em sorprenc més amb el que aporta el meu alumnat, com es fan millors persones i com de lluny arriben amb els seus raonaments, m’emocione amb la seua empatia i la seua comprensió, millore com a mestre i com a persona amb les seues opinions i crítiques constructives, la meua feina es torna un poc més fàcil amb les seues idees i les propostes que acordem en assemblea… No només m’ho passe pipa i em sorprenc amb els xics i xiques de la meua classe de sisé: ahir mateix, la mare d’un alumne em va enviar un missatge donant-me la seua opinió sobre com millorar una qüestió concreta del funcionament de les classes i li vaig respondre, honestament, que és un luxe comptar amb famílies que aporten directament a l’educació de tots i totes. Un altre suport fonamental que em permet millorar el meu treball, i alhora gaudir-ho més, ve de les persones que treballen amb mi, entre les quals, a més, tinc la sort de comptar amb amistats de veritat.
Finalment, vull destacar l’important paper que tu jugues llegint el Periódico Educación, compartint estes publicacions i comentant-les amb altres mares, amb pares, iaies… o amb companys i companyes docents. Tinc la convicció que és inevitable que, en un temps, l’educació arribe a guiar-se pel coneixement científic disponible, com passa amb altres disciplines, i no per les “bones idees” de persones influents ni, per descomptat, per les queixes i laments que no plantegen cap alternativa als mals resultats.
Mestre de primària