El 19 d’agost, el món commemora el Dia Mundial de l’Assistència Humanitària, una data que ens recorda que milions de persones depenen de l’ajuda per a sobreviure. Enguany, les Nacions Unides han llançat un missatge clar i contundent: el sistema humanitari està al límit. Les necessitats creixen sense control, i els treballadors humanitaris —més de 380 van perdre la vida el 2024— continuen sent objectiu d’atacs que violen el dret internacional. Este deteriorament afecta no sols els professionals, sinó també les comunitats que esperen el seu suport.
Per a revertir esta situació, l’ONU ha rellançat la campanya #ActForHumanity, que reclama tres compromisos essencials: protegir els treballadors humanitaris i els civils als qui servixen, respectar el dret internacional humanitari i garantir els recursos vitals que els estats i la comunitat internacional diuen defensar.
Però més enllà de la denúncia i l’urgència, la literatura científica oferix perspectives rellevants per a avançar. Un estudi recent distingix entre l’ajuda espontània, l’ajuda humanitària tradicional i l’ajuda humanitària local amb enfocament emprenedor. La primera modalitat descriu com la ciutadania s’autoorganitza de manera espontània després de desastres sobtats per cobrir els buits que deixen els sistemes oficials. Tot i que estes iniciatives locals són ràpides i properes a les comunitats afectades, afronten desafiaments importants: escassetat de recursos, manca d’infraestructura i dificultat per a sostenir-se en el temps.
En contrast, l’ajuda humanitària tradicional, representada per grans organitzacions com el Programa Mundial d’Aliments, Médicos Sin Fronteras o la Creu Roja, entre moltes altres, es beneficia d’amplies xarxes, finançament estatal i capacitat logística. No obstant això, segons este estudi, esta modalitat també rep crítiques per la seua lentitud i rigidesa en certes circumstàncies, i es veu cada vegada més limitada per governs que restrenyen l’entrada d’actors internacionals i per la pressió d’una demanda humanitària que s’ha triplicat en l’última dècada, amb un nombre rècord de refugiats i crisis superposades.
Com a resposta a estes tensions, ha sorgit l’ajuda humanitària localitzada amb lògica emprenedora. Esta investigació destaca com nous actors busquen transformar el sector mitjançant models innovadors d’ajuda, arrelats en contextos locals i donant un major protagonisme a les comunitats afectades. Estes iniciatives fomenten la resiliència cívica, la producció local de subministraments i la governança participativa. El seu desafiament és obtenir legitimitat i finançament en un ecosistema encara dominat per criteris d’escala i rapidesa, però el seu potencial resideix en oferir respostes sostenibles adaptades a cada crisi.
De manera similar, una altra investigació assenyala que existixen iniciatives com els observatoris humanitaris locals, que enfortixen la capacitat dels actors nacionals per a produir coneixement, influir en agendes i cooperar de manera horitzontal amb altres països afectats. Este gir cap a un “humanitarisme des de baix” reflectix la necessitat de reconéixer que no sols les grans organitzacions internacionals, sinó també la societat civil organitzada, exercixen un paper fonamental en la resposta a emergències.
El Dia Mundial de l’Assistència Humanitària, per tant, no sols recorda els riscos i sacrificis de qui ajuda en primera línia. També és una oportunitat per a aunar esforços, repensar un sistema en crisi i crear espai per a solucions que combinen protecció, finançament sostingut, evidència científica i cocreació amb les comunitats locals. Actuar per la humanitat hui significa tant defensar el dret humanitari com promoure noves formes de solidaritat real que retornen dignitat i capacitat d’acció a les comunitats en situació d’emergència.
Este article va ser publicat per primera vegada en Daily 27 el 19 d’agost de 2025.
Imatge: Pixabay
Professora de sociologia a la Universitat de Barcelona i investigadora de CREA, Community of Researchers on Excellence for All