Bourdieu posa “El clau ben temperat” de Bach com l’exemple de distinció davant d’altres obres que exemplifica amb “La dansa del sabre”, a la qual qualifica com una d’aquelles músiques devaluades “ja siga per la seua pertinença a un gènere inferior ( la música lleugera), ja siga pel fet de la seua divulgació (en remetre la dialèctica de la distinció i de la pretensió a “l’art mitjà”, devaluant les obres d’art legítimes que es vulgaritzen)”.
Totes les persones especialistes a qui he demanat que llegisquen la part dedicada a la música del llibre de “La distinció” s’han escandalitzat i rigut (esta darrera paraula me l’ha afegit una música amb títol del conservatori superior). No entenen com es va atrevir a escriure i publicar estes ignoràncies. No saben que en certs ambients educatius i socials la majoria dels que segueixen Bourdieu són hooligans que mai veuen un penal a camp propi per molt clar que siga; fins i tot creuen que l’autor a qui veneren sap més de música que les amistats que sovint estes persones tenen, que han estudiat música molts anys i de vegades tenen títol del conservatori superior.
Bourdieu tenia a la música milers d’exemples que haurien estat més adequats per a allò que ell volia defensar. Escollir com a exemple del seu criteri de distinció esta obra de Bach és una de les moltes proves que escrivia de temes dels quals no era gens especialista i sense molestar-se a fer unes entrevistes a persones enteses o a la ciutadania que hagueren demostrat com d’equivocat estava. Bourdieu creu que “El clau ben temperat” és una obra només del públic a qui considera distingit i al qual atribueix allò que ell anomena habitus, capital cultural i capital escolar. Amb una mínima investigació, hauria descobert, per contra, que és una música molt coneguda i divulgada per tota mena de públics, no només pels que ell considera distingits. Però ell no volia investigar sinó imposar les seues afirmacions (de vegades els seus propis prejudicis) com si foren teories. Tot i així, n’hauria tingut prou amb preguntar a persones de baixos nivells socioeconòmics per a descobrir que a una gran part li resulta molt familiar “El clau ben temperat”; per exemple, el seu Preludi en Do M que es pot escoltar en este enllaç.
Hi ha qui, després de descobrir que Bourdieu va escriure sobre música sense tindre els coneixements mínims per a no quedar en evidència, respon que el que sí que era és un gran sociòleg de l’educació. Qualsevol docent que llegisca estes línies sap que l’alumnat que durant la seua escolarització ha escoltat “El clau ben temperat” el coneix amb independència del nivell socioeconòmic, acadèmic i cultural de la família. Qui som docents tenim a les nostres mans la possibilitat no només de transformar l’educació i la societat, sinó també d’aportar a les nostres converses evidències de fins a quin punt són errònies publicacions d’autors que mai no han millorat els resultats de cap escola i que menyspreen el saber del professorat d’educació infantil, primària i secundària.
“El clau ben temperat”, molt a pesar de Bourdieu, és tan popular que el seu primer preludi ix fins i tot en pel·lícules tan comercials com és “La dama de ferro” sobre Margaret Thatcher.
[Imatge: Wikipedia/Youtube]