Proliferen en els mitjans espanyols creixents crítiques a les revistes científiques. Aquest article aporta set arguments per a refutar eixes crítiques demostrant el seu caràcter pseudocientífic i les seues conseqüències negatives per a la ciència i la societat (educació, salut, etc.), incloent-hi la seua resistència a superar el model feudal d’universitat que la va mantindre en la mediocritat intel·lectual i la impunitat de l’assetjament sexual fins fa pocs anys (qüestió que aclarisc al final de l’article).

  1. Una de les crítiques és que les revistes, grups i editorials que estan tenint més èxit són depredadores i ahí publica personal investigador espanyol, però no dels països de més nivell; als que més s’apunta és a MDPI i especialment a la seua revista Sustainability. Basta una de les moltes evidències disponibles per a refutar eixa afirmació. En aquest enllaç es pot veure que Harvard publica en Sustainability i se sent orgullosa de fer-ho.
  1. El més influent dels documents espanyols sobre aquest tema posa a Nature entre les revistes “amb comportaments no estàndard” (expressió que en les converses i avaluacions s’interpreta com no adequat, dubtós i fins i tot depredador) al costat d’altres com Sustainability. Eixe mateix document es basa en la declaració de Leiden que es va publicar en Nature. És a dir, que si el document lleva validesa a allò que es publica en Nature, eixe document lleva validesa a allò que es diu en ell. No crec que siga necessari explicar més el desprestigi que s’aconsegueix en la comunitat científica amb eixa mena de comentaris.
  1. Un dels arguments que es dona per a qüestionar les revistes és que les autores i autors cobren per publicar, com si això significara que no hi ha una selecció de la qualitat dels articles dels qui paguen. Si això fora veritat, la revista Lancet, primera del món en salut, que tanta contribució científica ha fet per a superar la pandèmia actual i la de fa cent anys, també seria depredadora perquè cobra. Algú ha de pagar les despeses materials i salaris de les persones que treballen per a fer les revistes. Abans pagaven els qui les llegien o les seues institucions, és a dir, totes les ciutadanes o ciutadans que no podien veure-les perquè no estaven en obert i costava diners llegir-les. Ara cada vegada més les que són criticades per eixe motiu posen els seus articles gratuïtament a l’abast de tota la ciutadania i el cobrament el fan als qui publiquen dels fons d’investigació de què disposen si són prou excel·lents perquè s’aproven els seus projectes en les convocatòries públiques.
  1. Un altre dels qüestionaments és que es destinen a publicar diners que haurien d’anar a la investigació. Això també es feia abans publicant llibres sobre les investigacions o en revistes que no estaven en els rànquings i per tant no les llegia la comunitat científica. Això es feia abans i es fa ara perquè posar els descobriments científics en coneixement de la comunitat científica i de la humanitat és una obligació de tot programa científic i de tota persona de ciència. Presentar eixa tasca com a nova quan s’ha fet sempre o com a irregular quan és una obligació ètica només pot fer-se per ignorància o per tindre interessos contraris a la ciència i a la millora de la societat.
  1. S’afirma que els monogràfics són indicador de falta de qualitat i que amb freqüència els diferents articles són del propi equip investigador o país. Això s’ha fet sempre i més que ara; ha sigut típic al final d’una investigació destinar una part del seu pressupost a publicar un llibre amb articles dels diferents membres de l’equip i a més sense cap control de qualitat de cap membre extern. En els monogràfics sí que hi ha revisió per parells i control per part de la pròpia revista i és freqüent que articles avalats per l’equip editor siguen rebutjats, la qual cosa no ocorria en els citats llibres que es feien abans.
  1. S’afirma que eixes revistes publiquen molt ràpid, com si el temps emprat per la revista i autories en avaluacions i revisions fóra l’indicador de la seua qualitat. Si no hagueren publicat ràpid durant l’inici de la pandèmia hauríem tardat deu anys a tindre les vacunes. Els qui publiquen lent no és que ho fan millor, ho fan pitjor. Quan es donen dos dies per a la revisió d’un article, s’empra quasi sempre un dia a fer-ho; quan es donen tres mesos també es dedica quasi sempre un dia. La resta del temps és el que es retarda que els descobriments publicats arriben a la disposició d’altres equips per a tindre’ls en compte en les seues investigacions i de la societat per a tindre’ls en compte en les seues polítiques i actuacions.
  1. La clau de fons del problema està en l’afirmació que els sistemes actuals d’avaluació no miren la qualitat del contingut de l’article sinó sols on està publicat. La base principal del model feudal d’universitat que teníem abans és el que eixa afirmació reivindica. Catedràtics sense cap prestigi internacional determinaven que el contingut d’un article publicat a Cambridge era molt dolent i puntuava zero si l’autora no s’havia sotmés al seu assetjament sexual o si era més brillant que ells; puntuaven deu els capítols publicats en els llibres que ells editaven si el seu autor havia col·laborat en els seus assetjaments i/o no era brillant. Eixe model feudal ha sigut substituït per un altre meritocràtic on un article publicat en una revista científica top com Nature val deu, no sols perquè per tal d’acceptar la seua publicació ja s’ha fet una avaluació molt rigorosa per parells cecs, sinó perquè està a la vista de tota la comunitat científica internacional i així qualsevol error és més fàcil i ràpidament detectable. Eixe canvi ha possibilitat no sols una millora científica indubtable sinó la fi de la impunitat de l’assetjament sexual en la universitat.

    Per descomptat que cal valorar la qualitat que la comunitat científica atribueix a l’article i ja hi ha alguns instruments per a fer-ho com Altmetrics, que avalua l’impacte de l’article, que pot ser molt baix en una revista d’alt impacte i molt alt en una revista de baix impacte. Cal continuar millorant perquè al final el més important, com ja planteja Horizon Europe, és l’impacte científic, polític i social de l’article i no tant el de la revista. Aquests canvis estan possibilitant no sols una millora científica indubtable sinó la fi de la impunitat de l’assetjament sexual en la universitat.

Eixes crítiques creen dificultats i reculades, però no poden parar la inevitable transformació de les nostres universitats d’un sistema feudal a un meritocràtic ni la seua creixent contribució a millores de la societat.

[Imágenes: freepick]

By Ramón Flecha

Catedràtic Emèrit de la Universitat de Barcelona. Investigador número 1 del rànquing científic internacional Google Scholar en les categories de "gender violence" i "social impact" (violència de gènere i impacte social, respectivament). Director de REVERS-ED.