Que la societat i els governs dediquen més o menys recursos a l’educació depén en gran part de si és percebuda com a gasto o com a inversió. Les teories que afirmen que l’educació no transforma la societat (i els qui seguixen eixes teories) fomenten eficaçment que siga considerada un gasto i, per tant, reba pocs recursos.
Ja en 1966 l’Informe Coleman, dient que l’educació no augmentava la igualtat, va tindre l’impacte social de facilitar la retallada del finançament educatiu. Desgraciadament, hi ha professorat que cau en eixe parany i fa afirmacions com que els resultats educatius depenen del nivell socioeconòmic; d’eixa forma es legitima afirmar que és inútil invertir a les escoles, que més val dedicar eixos recursos, per exemple, a l’economia.
Els qui sí que volem que s’augmenten els recursos llegim, comentem i divulguem les teories de major qualitat intel·lectual i científica. Eixes teories són les que demostren que l’educació sí que té una gran influència en les vides dels seus estudiants, incloent-hi el seu futur nivell socioeconòmic. Una de les formes més eficaces de demostrar-ho és visibilitzant les escoles que aconseguixen les majors millores. I un factor molt important és que la majoria de famílies d’eixes escoles són les que defenen que l’educació és una inversió. Així queda clar que no és simplement una reivindicació corporativa del professorat, sinó una gran millora social.
Imatge: Magnific
Graduada en psicologia a la Universitat de València i investigadora predoctoral a la Universitat de Barcelona