En l’actualitat existix un ampli consens social entorn de la idea que el model d’escola autoritària propi de la societat industrial resulta inacceptable. Un model en el qual, en massa ocasions, es vulneraven els drets de xiquets i xiquetes i s’imposaven decisions sense diàleg ni participació. De la mateixa manera que hui ningú acceptaria que un metge prenguera decisions sense explicar, escoltar o dialogar, tampoc acceptem escoles on les famílies i l’alumnat no tinguen veu. Els arguments de poder s’han substituït, progressivament, pel poder dels arguments.
En este context han sorgit diversos moviments pedagògics que aposten per escoles més democràtiques, on es tinga en compte la veu de l’alumnat i de les famílies. Este avanç és, sens dubte, un assoliment fonamental que hem de defendre. No obstant això, l’experiència ens mostra que el diàleg, per si sol, no és suficient. Si una família percep que a l’escola del seu fill o filla es dialoga molt i s’invertix temps en debats poc rellevants, però el seu fill o filla no aprén el necessari o patix problemes de convivència, el més probable és que acabe canviant-lo de centre.
Per això, si volem superar realment el model autoritari, necessitem una alternativa real, no sols una alternativa benintencionada. Una escola democràtica que promoga l’esperit crític i la participació, però que no renuncie en cap cas a la dimensió instrumental de l’aprenentatge. Quan les famílies observen que hi ha diàleg, però no resultats acadèmics ni millora en la convivència, moltes preferixen un model autoritari en el qual es parla menys però s’aprén més. La clau, per tant, no està en triar entre democràcia o aprenentatge, sinó en aconseguir les dos coses alhora.
El que és verdaderament transformador és construir escoles on la participació de tota la comunitat educativa contribuïsca directament a millorar els aprenentatges i la convivència. Escoles en les quals totes les veus compten i en les quals eixe diàleg s’orienta a l’eficàcia educativa i a l’èxit de tot l’alumnat. Quan això ocorre, les famílies no sols trien este model, sinó que el defenen activament.
Precisament això és el que succeïx en les comunitats d’aprenentatge. En elles es promou una dinàmica democràtica en la qual s’escolten totes les veus, però sempre amb l’objectiu clar de maximitzar l’aprenentatge i mantindre altes expectatives per a tot l’alumnat. Les famílies participen en la vida del centre i en la presa de decisions rellevants, no per a debats estèrils, sinó per a consensuar les millors estratègies que ajuden els seus fills i filles a aprendre més i millor.
De la mateixa manera, a les aules es dona protagonisme a l’alumnat i es fomenta el pensament crític, sense perdre mai de vista la dimensió instrumental, un dels principis fonamentals de l’aprenentatge dialògic. A través de les actuacions educatives d’èxit, es generen interaccions de qualitat en les quals el diàleg està orientat a aprendre, a superar reptes cognitius i a garantir que ningú quede arrere.
Si volem que l’alternativa al sistema autoritari siga verdaderament sòlida i sostenible, no podem oblidar que les famílies desitgen, legítimament, que els seus fills i filles aprenguen, tinguen èxit acadèmic i en un futur puguen accedir a estudis superiors que els permeten desenrotllar una vida digna i de qualitat. Les comunitats d’aprenentatge demostren que diàleg i aprenentatge no sols són compatibles, sinó que es reforcen mútuament. Per això són una alternativa real i per això les famílies les defenen.
Imatge generada amb IA en ChatGPT
Professor d'educació primària durant 7 anys i doctorand a la Universitat Rovira i Virgili