Sabem que hi ha hagut èpoques al llarg de la història en les quals el coneixement només estava en mans d’unes poques persones i la resta de la societat vivia en la “foscor”, si comparem el coneixement amb la llum que aporta el fet de poder accedir a ell.
Jo vaig estudiar en la universitat, el bressol del saber, un lloc on es gesten, contrasten i transmeten els coneixements que transformen la societat i impulsen el progrés humà. No obstant això, no vaig llegir cap llibre de cap autor rellevant a nivell internacional i molt menys vaig poder debatre el seu contingut. Va ser quan treballava en una escola quan vaig conéixer per primera vegada autories i teories que mai havia sentit i, menys encara, llegit. Vam fer un curs de Comunitats d’Aprenentatge, i va ser la primera vegada que em vaig qüestionar per què no coneixia a Bruner ni havia llegit el seu llibre L’educació, porta de la cultura. Tampoc havia llegit a Vigotski, Rogoff, Mead o Freire. En eixa formació em van parlar d’estos autors, del coneixement que havien aportat, i esta “llum” que es va colar entre les “ombres” va despertar la meua curiositat per llegir les seues obres i accedir a les seues teories que, lluny de ser reproduccionistes, aporten troballes importants perquè les persones d’educació aconseguim el nostre propòsit: millorar la vida de les persones.
A partir d’eixe moment, vaig assistir a més formacions on s’aprofundia sobre la prevenció de violència vinculada a les escoles i feia foto de totes les diapositives per a després buscar les autories o les investigacions que es presentaven. Així vaig conéixer la investigació del Centre de Desenrotllament de la Infància d’Harvard, les publicacions de Berkowitz o Sara MacMahon, de Hartup, investigacions sobre salut i felicitat, Mayes & Cohen (2002), Banyard o Dunn.
En estes formacions no sols s’accedia a investigacions que havien demostrat millores socials, sinó que s’explicava com podíem posar en pràctica estes teories. En concret, una de les sessions consistia en una experiència pràctica d’un centre educatiu comunitat d’aprenentatge. De tota la formació que he fet al llarg de la meua carrera professional, va ser l’única que em va donar el coneixement teòric i pràctic necessari per a aconseguir els resultats que fins al moment no havia aconseguit.
Estes formacions em van fer reflexionar sobre la importància de la formació del professorat i l’impacte que pot arribar a tindre en l’alumnat. D’ací ve que m’unira al Seminari de València A Muscles de Gegants del qual soc membre des de fa més de 14 anys. En este seminari, persones molt diverses hem continuat llegint i debatent sobre les obres i autors que hem decidit i, en estes tertúlies pedagògiques, hem pogut dialogar sobre com recrear la teoria a les nostres aules d’infantil, primària, secundària i universitat. En estos espais de formació, hem trobat inspiració, solucions exitoses, esperança… i hem recuperat la il·lusió i la lluentor que molts acabem perdent quan no tenim accés a la ciència d’impacte social.
⇒ Llig ací tots els articles del monogràfic «Atacs mediàtics a l’educació»
Imatge: Freepik
Doctora en Educació. Durant 23 anys mestra de pedagogia terapèutica i educació primària i 8 anys directora del CEIP L'Escolaica. Professora en la Universitat de València.