El consens científic és clar: les vacunes no causen autisme. Han passat ja dècades des que en 1998 es publicara l’article de Wakefield —hui retractat— que va disparar l’alarma, i des de llavors els investigadors i investigadores han explorat totes les possibilitats, inclosa la vacuna triple vírica (pallola, galteres i rubèola), el timerosal o l’activació del sistema immunitari. Cap està relacionada amb l’autisme. L’autisme s’entén com una condició del neurodesenrotllament en la qual intervenen tant factors genètics com ambientals. Però, encara que la ciència és clara, el debat continua. Una nova revisió de Gulati i col·laboradors (2025) assenyala per què el mite continua tenint credibilitat, revelant errors creixents en la comunicació en salut pública.
Per què sobreviu el mite
Els autors sostenen que la persistència de la por a una relació entre vacunes i autisme té poca relació amb les dades i molta amb la desconfiança epistèmica. Això es referix a una profunda erosió de la confiança en les institucions, la ciència i els governs. Una vegada que la confiança es trenca, és molt difícil reparar-la només amb fets. Mentres que les històries de mares i pares sobre una regressió sobtada en els seus fills reben gran atenció —encara que no reflectisquen causalitat—, els articles científics rares vegades tenen el mateix pes emocional. De fet, l’article situa este fracàs en una història més àmplia: crisi de salut pública com la de la talidomida, el VIH o la COVID-19 mostren el que ocorre quan falla la comunicació i es trenca la confiança. Llevat que les institucions aprenguen d’estes lliçons, els mites tornaran a ressorgir en noves formes, una vegada i una altra.
L’article afig, a més, que presentar l’autisme com una cosa que les vacunes podrien “causar” —i les agendes d’investigació centrades en la “prevenció” que busquen explorar eixa hipòtesi— reforça l’estigma, en suggerir que les vides autistes són problemes que cal resoldre en lloc de persones a les quals donar suport. De fet, s’han invertit milers de milions en investigacions destinades a refutar la suposada relació entre vacunes i autisme, quan eixos recursos podrien haver-se destinat a millorar els servicis, l’educació i la qualitat de vida de les persones autistes. Pitjor encara, mentres es dedica temps a reprendre pors antigues, la reticència cap a les vacunes alimenta brots de pallola i complica la resposta enfront de la COVID-19.
Què fer
Per tant, simplement repetir «les vacunes són segures» no és suficient. Gulati i col·laboradors reclamen enfocaments basats en l’empatia, la transparència i l’equitat. Això significa implicar-se directament amb les comunitats, reconéixer les pors sense menysprear-les i situar les veus autistes en el centre de com es configuren la investigació i les polítiques.
Conclusió
El debat sobre vacunes i autisme hauria d’haver acabat fa anys. No obstant això, continua distraient, estigmatitzant i posant en perill. Com deixa clar esta revisió, la tasca real no és només demostrar que les vacunes són segures, sinó reconstruir la confiança, valorar les vides autistes i garantir que els sistemes de salut responguen amb empatia i aprenguen dels errors del passat. Només així podrem protegir els xiquets i xiquetes de malalties prevenibles, alhora que construïm un món en el qual les persones autistes i les seues famílies puguen prosperar.
Este article va ser publicat per primera vegada en Daily 27, el 26 d’agost de 2025
→Més articles sobre autisme
Imatge: Freepik
Professora Lectora de Sociologia (Universitat de Barcelona)