El cap de setmana passat vaig tindre la sort d’assistir a les I Jornades de coeducació basada en evidències organitzades per l’associació Astúries AEBE. Ara sé que allò que ens arriba sobre violència de gènere és només la punta de l’iceberg, que el que està en la base no sempre es veu, i sé que la manera de desmuntar-ho és l’educació. Necessitem ensenyar a tots els xiquets i xiquetes sobre feminisme i trencar amb totes les idees equivocades que tenim. El feminisme no és una lluita només de dones.

Des de l’administració, d’una forma o una altra segons la regió, ens exigixen que en totes les escoles existisca un pla de coeducació. Fins ací tot bé, però hem de preguntar-nos: val qualsevol pla? Ens conformarem amb el primer programa que ens presenten sense saber quins resultats està donant? Arriscarem i “provarem sort” amb els nostre alumnat, amb els nostres fills i filles? És suficient treballar la coeducació realitzant una activitat el dia de la dona o una activitat al trimestre?

Les respostes a totes estes preguntes es van vore molt més clares escoltant persones investigadores de primer nivell mundial com Ramón Flecha, Rosa Valls, Sandra Racionero, Lídia Puigvert, Marta Soler, Harkaitz Zubiri o Esther Roca. L’educació feminista s’ha de treballar des dels 0 anys, però no ens val de qualsevol forma. Ja hi ha molta investigació d’impacte social, realitzada en cocreació amb alumnat i familiars, que demostra quines actuacions són les que estan donant millors resultats en este aspecte, totes elles gratuïtes. Les claus les definia molt bé la Dra. Esther Roca; a continuació, tractaré de resumir-les:

  1. Aplicar en el centre escolar el model dialògic de prevenció i resolució de conflictes. Un model que implica a tota la comunitat on professorat, famílies i alumnat es formen, dialoguen i actuen de forma unida per a aconseguir una escola violència 0. És molt important aprofitar la diversitat cultural de les nostres comunitats educatives i incloure a totes les veus en diàleg igualitari. Una de les afirmacions que més em va cridar l’atenció com a mestra va ser que no podem pensar que som millors, només tenim informació diferent amb la qual podem contribuir.
  2. Club de valents i valentes violència 0. És un grup de persones que sempre es posicionen en contra de qualsevol tipus de violència, realitzant assemblees on es treballa contínuament què és ser valent o valenta (una persona que tracta bé, que si és testimoni d’una agressió actua, que és solidària, que respecta el no…) i temes com l’amistat verdadera o l’amor. No podem dir als xiquets i xiquetes que tots som amics o amigues. Som companys o companyes, però per a ser un amic o amiga cal complir moltes més coses que compartir un espai de classe.
  3. Tertúlies feministes dialògiques, on es debaten amb l’alumnat les contribucions feministes en espais segurs. No es tracta d’imposar el nostre coneixement sinó de poder dialogar amb ells i elles, utilitzant el llenguatge del desig i no sols el de l’ètica, perquè puguen construir eixa consciència crítica. En estes tertúlies podem debatre sobre temes com ara quin tipus de persones m’agraden com a amics o parelles (segons l’edat) i per què, i anar desvinculant l’atractiu d’allò violent per tal “que m’atraga allò que és bo”; no es tracta d’identificar quina persona és bona i em convé, es tracta que la persona bona, que em respecta i em tracta bé, siga la que m’atraga per a tindre una relació, ja siga afectivosexual o d’amistat.

I, ara, la meua pregunta és: si això té un aval científic i ja sabem que millora les vides dels xiquets i xiquetes fomentant la igualtat, la solidaritat i el pensament crític en contra del sexisme, per què no s’aplica en tots els centres escolars i deixem de “provar coses” que no sabem si milloren o fins i tot sabem que empitjoren estos aspectes? 

[Fotografia d’aula de l’autora]

By Andrea Sala

Mestra d'educació infantil en el col·legi Padre Manjón d'Elda