Pedagogia de l’oprimit, de Paulo Freire
Quan vaig començar a participar en la tertúlia pedagògica dialògica “A muscles de gegants” de València, estudiant segon curs de Magisteri, Pedagogia de l’oprimit de Freire va ser el primer llibre que vaig llegir i debatre, i em va canviar la vida. En tota la carrera no vaig llegir quasi cap altre llibre, i per descomptat cap de la importància i impacte d’este. Em va obrir els ulls, em va insuflar aire, i gràcies al debat de la tertúlia va ordenar sentiments i idees que tenia al meu cap; així crec que els va ocórrer a les prop de 100 persones que el vam debatre.
Este llibre es va publicar en 1969, i la seua vigència és claríssima. Gràcies al treball intens i durador de l’equip de professorat amb qui ara compartisc docència en el grau de Magisteri, he tingut la sort de poder oferir este llibre a estudiants de 1r de Magisteri d’infantil i primària. Cite a continuació alguns dels profunds paràgrafs i reflexions, dels primers dos capítols de quatre, que l’alumnat universitari va tindre oportunitat de debatre en eixos espais de diàleg sobre el llibre.
En el primer capítol, Freire planteja que només la solidaritat verdadera de persones que no estan oprimides fa possible la transformació. Esta generositat verdadera es posa al costat de les persones oprimides i, de la mà i amb altes expectatives, busca generar autonomia i transformació. Des del diàleg, es fan conscients no sols que la situació d’opressió —que els han fet creure com a inamovible— pot canviar-se; sinó que la verdadera transformació del món és instaurar una manera de relacionar-se diferent, des de les relacions igualitàries. Si no es fa això, Freire planteja que les persones oprimides poden vore la possibilitat de passar a ser elles les opressores com a manera d’eixir de la seua situació.
«La verdadera solidaritat amb ells està en lluitar amb ells per a la transformació de la realitat objectiva que els fa “ser per a un altre”.»
«Si no és autoalliberament —ningú s’allibera tot sol— tampoc és alliberament d’uns feta per uns altres.»
«Esta cerca del ser més no pot realitzar-se en l’aïllament, en l’individualisme, sinó en la comunió, en la solidaritat dels qui existixen, i d’ací ve que siga impossible que es done en les relacions antagòniques entre opressors i oprimits.»
En el capítol dos, s’inicia una crítica profunda a l’educació bancària, en la qual es considera als educadors com a experts que depositen coneixements en els educands passius, que memoritzen mecànicament. Freire no menysprea la memorització, sols critica aquella que no és reflexionada en diàleg i, per tant, no té sentit. Planteja les negatives conseqüències d’esta educació:
«…“Quatre per quatre, setze”; “Perú, capital Lima”, que l’educand fixa, memoritza, repetix sense percebre el que realment significa “quatre per quatre”. El que verdaderament significa “capital”.»
«No pot haver-hi coneixement, perquè els educands no són cridats a conéixer sinó a memoritzar el contingut narrat per l’educador. No realitzen cap acte cognoscitiu, una vegada que l’objecte que haguera de ser posat com a incidència del seu acte cognoscent és possessió de l’educador i no mediador de la reflexió crítica de tots dos.»
«Com més se’ls impose passivitat, tant més ingènuament tendiran a adaptar-se al món en lloc de transformar, tant més tendixen a adaptar-se a la realitat parcialitzada en els depòsits rebuts.»
Enfront d’això, Freire suggerix una educació problematitzadora, que és essencialment dialògica:
«D’esta manera, l’educador ja no és només qui educa sinó aquell que, mentres educa, és educat a través del diàleg amb l’educand, qui, en ser educat, també educa. Així, tots dos es transformen en subjectes del procés en què creixen junts i en el qual “els arguments de l’autoritat” ja no regixen.»
«Ara, ja ningú educa a ningú, així com tampoc ningú s’educa a si mateix, els homes s’eduquen en comunió, i el món és el mediador.»
Este llibre reencanta i dona molt de sentit professional al professorat. Des de l’educació, en cada aula i centre, gràcies a estes reflexions que porten a l’acció, sí que podem contribuir a millorar la vida de nombroses persones en situació d’opressió:
«Estem convençuts que la reflexió, si és verdadera reflexió, conduïx a la pràctica. (…) Si no és així, l’acció es torna mer activisme; o la reflexió un joc diletant de paraules buides, un “trencaclosques” intel·lectual.»
«Si esta educació només pot ser realitzada, en termes sistemàtics, per la societat que va fer la revolució, això no significa que el lideratge revolucionari espere arribar al poder per a aplicar-la.»
[Més lectures que milloren el món de l’educació]
Doctor per la Universitat Rovira i Virgili amb una tesi sobre upstanders des de les masculinitats i l'educació per a erradicar la violència de gènere. Graduat en Magisteri d'Educació Primària.