Zineb Rimi Mounfalouti és exjugadora de la selecció marroquina de bàsquet, entrenadora, educadora esportiva i autora del llibre Más allá del juego. Fundadora de Zineb Social Basket, ha convertit el bàsquet en una ferramenta educativa i social per a acompanyar a xiquets, jóvens i dones en el seu desenrotllament personal.
La seua trajectòria està marcada per l’esport, la migració i una profunda vocació educativa. A través del seu treball unix educació, valors i diversitat cultural, transmetent des de la pista una filosofia basada en el coratge per a alçar-se, l’amor per l’esforç i la disciplina per a construir una vida amb propòsit.
En el seu llibre Más allá del juego arreplega esta mirada sobre l’esport com a escola de vida. Per a Zineb, l’esport no sols forma jugadors, sinó persones. Creu profundament que tots els xiquets tenen dons, i que el verdader paper de l’educador és ajudar-los a descobrir-los, acompanyar-los i polir el seu talent amb paciència i confiança. Per això sol recordar que els xiquets són ànimes abans que jugadors. Des d’eixa mirada, la seua missió no és canviar la vida de ningú, sinó acompanyar processos de transformació, creant espais on cada xiquet puga descobrir el seu potencial i aprendre que, tant en la pista com en la vida, sempre existix la possibilitat d’alçar-se i continuar jugant.
Podries explicar-nos breument les majors dificultats que has trobat en la teua vida fins a arribar on estàs ara?
El meu camí ha sigut una suma de moltes experiències. Vaig créixer al Marroc en una família musulmana molt treballadora i nombrosa, amb 8 germanes i germans, on des de xicotets vam aprendre el valor de l’esforç, el respecte i la unió familiar. Eixa base va ser molt important per a mi.
El meu pare era ebenista i jo li acompanyava moltes vegades en el seu taller. Amb el temps fins i tot vaig treballar amb ell. En aquell context no era molt habitual que una dona treballara en un ofici com l’ebenisteria, però eixa experiència em va ensenyar disciplina, paciència i amor pel treball ben fet.
Al mateix temps, l’esport sempre va estar molt present en la meua vida. Vaig començar amb l’atletisme, l’handbol i després va arribar el bàsquet, que va marcar profundament el meu camí. L’esport em va donar ferramentes com la constància, la resiliència i la confiança.
Més endavant també vaig viure el repte d’emigrar i començar una nova vida en un altre país. Ací també he hagut d’aprendre molt, estudiar, adaptar-me i superar dificultats. Però crec que tot suma: la meua família, el treball amb el meu pare, l’esport i totes les experiències viscudes ací.
Tot eixe conjunt és el que ha construït la persona que soc hui. I gràcies a eixe camí ara intente transmetre als altres que, amb valors, esforç i confiança, sempre és possible seguir avant.
Quins aspectes positius has trobat en escoles que penses que haurien d’estendre’s?
He trobat moltes escoles on existix un compromís molt bonic amb la diversitat i amb l’acompanyament real als alumnes. Quan una escola mira cada xiquet com una persona única, amb la seua història, la seua cultura i la seua realitat, es crea un ambient on tots poden créixer amb més confiança.
Una cosa que valore molt és quan els centres fomenten el respecte entre cultures i ensenyen als xiquets a conviure des de xicotets amb la diferència com una cosa natural. Quan això es treballa bé, no sols millora l’aprenentatge, també millora la convivència i el benestar dels alumnes.
També em sembla molt positiu quan l’escola aposta per l’educació en valors: el respecte, l’esforç, el treball en equip i l’empatia. En eixe sentit, l’esport pot ser una ferramenta molt poderosa dins de l’escola, perquè ensenya de forma molt pràctica a cooperar, a superar dificultats i a confiar en els altres.
Crec que estos aspectes (l’atenció a la diversitat, l’educació en valors i l’ús de l’esport com a ferramenta educativa) són pràctiques que haurien d’estendre’s cada vegada més, perquè ajuden a formar no sols bons estudiants, sinó també bones persones.
Quines coses penses que l’escola en general encara ha de millorar?
Crec que l’escola ha avançat molt, però encara pot continuar millorant en alguns aspectes importants. Un d’ells és dedicar més espai a l’educació emocional i als valors. Els xiquets i adolescents no sols necessiten coneixements acadèmics, també necessiten aprendre a gestionar les seues emocions, a relacionar-se amb els altres i a creure en si mateixos.
També pense que és important continuar treballant en la inclusió real. Moltes vegades la diversitat és present a les aules, però encara falta crear més espais on tots els xiquets se senten verdaderament vistos, escoltats i valorats, independentment del seu origen o la seua situació.
Un altre aspecte que podria enfortir-se és la connexió entre l’escola i les famílies. L’educació no és només responsabilitat de l’escola, és un treball en equip. Quan les famílies se senten part del centre (participant en reunions, en associacions com l’AMPA o en activitats del col·legi) es crea una comunitat educativa molt més forta.
La família és el primer lloc on els xiquets aprenen valors. Quan escola i família caminen juntes, l’impacte en els xiquets és molt més profund. Per això és important crear espais on tots els pares, també els que venen d’altres cultures o països, se senten acollits i part de l’escola.
En definitiva, crec que l’escola té una gran oportunitat de continuar evolucionant cap a una educació més integral, on no sols es formen bons estudiants, sinó també persones amb valors, confiança i capacitat per a conviure en una societat diversa.
Com a referent per a molts xiquets i xiquetes que s’incorporen a les nostres escoles des d’altres llocs, amb altres cultures, què els diries quant a les barreres que se solen trobar?
Els diria que no tinguen por de ser qui són i de sentir-se orgullosos de la seua història i de les seues arrels. Quan arribes a un lloc nou és normal sentir inseguretat, no entendre tot o pensar que eres diferent. Però amb el temps descobrixes que precisament eixa diversitat també és una riquesa.
Les barreres existixen, i a vegades poden ser l’idioma, l’adaptació a una nova cultura o fins i tot alguns prejuís. Però també he vist moltes vegades que, amb esforç, amb paciència i amb confiança en un mateix, eixes barreres es poden superar.
Jo mateixa he viscut eixe procés en arribar a un altre país i començar de nou. Per això els diria que confien en les seues capacitats, que aprofiten les oportunitats que els oferix l’escola i que mai obliden d’on venen. La seua història forma part de la seua força.
I també els diria una cosa molt important: no estan sols. Sempre hi ha persones (professors, entrenadors, companys) que poden acompanyar-los en eixe camí. A vegades només fa falta temps, treball i creure que també tens un lloc en eixe equip que és l’escola.
Què els diries als xiquets i xiquetes que estan a les nostres escoles i reben a xiquets i xiquetes d’altres ètnies i cultures?
Els diria que miren als seus companys amb curiositat, respecte i empatia. Cada xiquet porta amb si una història, una cultura i una manera de vore el món, i això pot enriquir molt a tots.
També els convidaria a fer-se una pregunta molt senzilla: imagina que tu hagueres d’anar a viure a un altre país, a una altra escola, on tot és nou per a tu. Com t’agradaria que et tractaren? Segurament t’agradaria que t’ajudaren, que et convidaren a jugar, que et feren sentir part del grup.
Hi ha xiquets que han nascut ací i altres que han arribat d’altres llocs. Per als qui venen de fora moltes vegades és més difícil, perquè han d’adaptar-se a un idioma nou, a nous costums, i a vegades fins i tot han hagut de deixar part de la seua família arrere. Per això és molt important l’empatia.
Al final, tots som xiquets amb les mateixes ganes d’aprendre, de jugar i de tindre amics. Les circumstàncies de la vida poden canviar i donar moltes voltes; hui ajudes a algú que ve de fora i demà potser eres tu qui arribe a un lloc nou.
Per això el més important és recordar que, més enllà de les diferències, tots formem part del mateix equip quan estem a l’escola. Un xicotet gest d’amistat pot fer que algú se senta molt més acompanyat.
Com a esportista, quins aspectes consideres prioritaris per a millorar des de les escoles i des dels clubs infantils de diferents esports?
Des de la meua experiència, un dels aspectes més importants és recordar que l’esport en la infància ha de ser, abans de res, una ferramenta educativa. Més enllà de la competició, l’esport té un enorme potencial per a ensenyar valors com el respecte, l’esforç, la disciplina, el treball en equip i la gestió de les emocions.
També és important no oblidar que no tots els xiquets estan preparats per a competir, i que l’esport no hauria de centrar-se només en la federació o en els resultats. Per a molts xiquets l’esport ha de ser, primer, un espai de gaudi, de descobriment i de diversió. És un lloc on poden expressar-se, desenrotllar la seua creativitat i sentir-se lliures mentres juguen i aprenen.
Crec que és fonamental que entrenadors, escoles i clubs cuiden molt l’acompanyament humà dels xiquets. Cada xiquet té el seu propi ritme d’aprenentatge i desenrotllament, i l’esport hauria de ser un espai on puguen créixer amb confiança, gaudir del procés i descobrir les seues capacitats.
Un altre aspecte clau és la col·laboració amb les famílies. Quan entrenadors, escoles i pares treballen junts, es crea un entorn molt més sa per als xiquets. La família juga un paper molt important en el procés educatiu i esportiu, i la seua implicació ajuda a reforçar els valors que es transmeten en el camp o en la pista.
I, finalment, crec que és important que l’esport siga accessible per a tots els xiquets i xiquetes, independentment del seu origen o de la seua situació. L’esport té una capacitat extraordinària per a unir les persones, crear comunitat i ajudar els jóvens a sentir-se part d’un equip.
Al final, l’objectiu no hauria de ser només formar bons esportistes, sinó sobretot persones que aprenguen ferramentes per a la vida a través de l’esport i que descobrisquen l’alegria de jugar.
Mestre de primària. Participant en la Tertúlia Pedagògica Dialògica d'Elda "A hombros de gigantes"