La premsa i les xarxes socials es fan cada vegada més eco de la meravella de biblioteca situada en un barri obrer que acaba de ser nomenada la millor biblioteca nova del món. Professionals de l’àmbit ressalten la bellesa arquitectònica de l’edifici, però diuen que el millor és la gran afluència de públic de totes les edats i condicions a la biblioteca que hui es denomina “García Márquez”. Només els qui cultiven l’excel·lència en la seua comunicació visibilitzen en lloc d’amagar la creació social que va iniciar eixa biblioteca i l’ha portada fins on se situa hui.

En 1978, enmig d’un barri obrer de Barcelona on encara s’alçaven barraques, Ramón Flecha va portar elements que marcarien l’inici d’una extraordinària revolució. Amb un ampli i divers bagatge de lectures, va promoure un somni de barri que incloïa la biblioteca. Primer va fundar el centre d’educació de persones adultes La Verneda, un far d’aprenentatge i transformació que anys més tard seria reconegut per Harvard, Cambridge i altres instàncies internacionals com el millor del món.

El centre va nàixer amb dos pilars fonamentals: la comunitat científica internacional i les contribucions educatives prèvies al règim franquista. Esta combinació reflectia una obertura cap al coneixement global i una reivindicació de la tradició cultural ateneística i la Institució Lliure d’Ensenyament. Malgrat els dubtes inicials sobre l’èxit de tal organització en un barri amb desafiaments evidents, Flecha no sols creia en el potencial de les persones, sinó que també entenia la importància d’un enfocament dialògic i col·lectiu.

La llavor del canvi es va plantar amb la creació de la primera tertúlia literària dialògica (TLD) a l’escola de persones adultes de la Verneda-Sant Martí durant el curs 1979/1980. Hui ja són més de 15 000 les TLD esteses per tot el món, entusiasmant a persones com ara Saramago o Galeano. Malgrat les expectatives inicials, un xicotet grup de participants es va submergir en el Romancero gitano de García Lorca i, a mesura que avançava el temps, van explorar obres d’autors com Kafka, Safo i Cortázar. Estes tertúlies no sols van obrir les portes a les grans obres literàries, sinó que també van demostrar que estar en els més baixos nivells econòmics i acadèmics no era un obstacle per al gaudi de la literatura universal.

L’impacte no es va limitar a les parets del centre cultural. Les persones participants de les tertúlies es reunien també en cafeteries, compartint amb entusiasme les joies literàries que havien descobert. Este espai dialògic es va expandir més enllà del centre, transformant no sols a les persones individualment, sinó també a les seues comunitats. I ràpidament van iniciar les gestions per a aconseguir una biblioteca en el barri. A les propostes de l’administració perquè crearen una biblioteca escolar en el centre van respondre que no, que volien una biblioteca popular perquè tota la ciutadania poguera llegir fins i tot els llibres clàssics com els de Safo, James Joyce o Virginia Woolf.

La incredulitat inicial pel fet que en aquell barri es pogueren llegir eixos llibres va desaparéixer quan va començar a funcionar la biblioteca. Durant molts anys la participació i el nivell de lectures realitzades ha estranyat i entusiasmat. Quan es va quedar xicoteta, la mateixa ciutadania lectora va reivindicar que es construïra un nou edifici per a la biblioteca i van assenyalar el lloc i el tipus de disseny que volien, d’acord amb la bellesa social i cultural del seu hàbit lector i els seus valors humans. L’actual biblioteca és obra de tota eixa ciutadania, de tot eixe poble, i eixa realitat no es podrà invisibilitzar per molt que s’intente.

image_pdfPDF

By Mar Joanpere

Professora de sociologia a la Universitat Rovira i Virgili