Vaig ser ingressada a l’hospital amb una trombosi venosa profunda bilateral (TVP) que afectava la meua vena cava inferior (després d’haver sigut diagnosticada erròniament i enviada a casa amb el que es pensava que era ciàtica). La realitat era molt més greu: la meua vena cava estava obstruïda, la qual cosa impedia que la sang arribara a les meues cames i tornara al cor. Com a conseqüència, les meues cames van quedar completament paralitzades fins al diafragma, i el risc d’una embòlia pulmonar augmentava a cada hora.
El meu ingrés va ser immediat i urgent. Des del primer moment, un equip d’hematologia i cirurgia vascular va treballar sense descans per a trobar una solució. Van ser professionals extraordinaris que es van entregar plenament a salvar la meua vida. El primer desafiament era sobreviure. El segon, recuperar la mobilitat. Les primeres exploracions mèdiques indicaven que, fins i tot si sobrevivia, no hi havia garantia que tornara a caminar. I és ací on la dimensió social es va tornar essencial.
Durant eixos dies, setmanes i mesos, vaig estar envoltada d’una xarxa increïble de suport i afecte. Familiars i amistats properes van estar al meu costat constantment, ajudant-me a mantindre la força i l’esperança. Vaig rebre innombrables missatges, visites a l’hospital, detalls plens d’afecte, dolços de Pasqua, avellanes de la meua terra, poemes, paraules belles i somnis de futur. Tot això em va donar forces per a continuar imaginant una vida més enllà d’aquell llit d’hospital i per a lluitar per ella amb tot el que tenia.
Eixa energia col·lectiva es va alinear perfectament amb un equip mèdic que mai es va rendir. Malgrat la duresa de la situació, l’esperança mai va desaparéixer. Pas a pas, amb un enorme esforç i suport, un moviment va portar a un altre, fins que finalment les meues cames van començar a respondre.
Al mateix temps, ens vam implicar activament amb la ciència. Vam llegir articles d’investigació, vam buscar l’evidència més recent, vam aprendre, vam preguntar i dialogar de manera contínua amb l’equip mèdic. Es va convertir en un verdader diàleg entre pacient, entorn proper i professionals sanitaris, guiat per dos forces fonamentals: l’amor i la ciència.
Tres anys després, continuem reflexionant sobre els elements que van permetre que la vida prevalguera enfront d’un dels diagnòstics més greus. Cada vegada més, la medicina reconeix la importància d’escoltar les i els pacients i incorporar les seues experiències a la investigació i al tractament. Al mateix temps, l’accés al coneixement científic s’està ampliant, la qual cosa permet a les persones participar de manera més activa en la cura de la seua pròpia salut.
El que vam aprendre és senzill però poderós: integrar la dimensió social en l’atenció sanitària millora els resultats.
En este Dia Internacional de la Salut, vull destacar la importància del diàleg en la pràctica mèdica i la necessitat d’incloure la dimensió social en la investigació sobre la superació de malalties. Més enllà de la medicina en si, existixen elements humans que marquen la diferència: les relacions, l’ànim i l’esperança que mantenen a una persona lluitant per la vida.
Necessitem la ciència i la medicina. Però també necessitem relacions sòlides que traguen el millor de nosaltres i ajuden a protegir la nostra salut.
Imatge: Freepik
Este article va ser publicat per primera vegada en Daily 27 el 7 d’abril de 2026
Professora de sociologia a la Universitat Rovira i Virgili