La presència de diversitat en les nostres aules forma part de la nostra realitat diària. Podem participar d’aquesta realitat com a familiars, docents o alumnat. Compartint espais formatius, moltes vegades es generen debats entorn a com entenem la inclusió de persones amb grans barreres d’aprenentatge i de si és possible aconseguir-la. Però és una decisió que hem de prendre nosaltres? O hem de partir de la premissa que és un dret que les persones tenen? El dret a compartir un espai de màxims aprenentatges i de relacions en el qual tots i totes estiguem presents de forma activa.
Al llarg del camí recorregut des de la segregació a la inclusió, moltes conceptualitzacions errònies ens han anat posant traves per poder assolir aquesta utopia. Convé tenir-ho present, ja que han anat impregnant la nostra pràctica educativa i l’atenció que han rebut les persones en entorns inclusius. Una visió estàtica de la intel·ligència, sense tenir en compte la seva capacitat perquè la interacció i l’entorn la modelen, ens ha conduït a baixes expectatives i aprenentatges mínims. La intel·ligència és un potencial cognitiu: és modelable, s’aprèn, es transforma i es desenvolupa en funció de les oportunitats que es creen en cada context social i cultural. El coeficient intel·lectual de les persones no determina el seu aprenentatge.
Cal partir de les altes expectatives per a totes i tots. Treballant junts en les mateixes activitats (belong together), s’estableixen menys etiquetes. Hi apareixen facetes que d’una altra manera quedarien amagades, ja que no els brindem l’oportunitat de participar en activitats que generen màxims aprenentatges i relacions interpersonals de qualitat.
Tal com aporta el premi Nobel i pare de la neurociència moderna, Eric Kandel, l’arquitectura de cada cervell humà és única; els gens no determinen el comportament de forma exclusiva perquè també responen a l’ambient i estan al servei del mateix.
En un entorn inclusiu ha d’existir una pertinença al grup que transformi l’entorn i els recursos del mateix perquè tots tinguin accés als màxims aprenentatges i a les més belles relacions interpersonals. Per tant, el focus ha d’estar en la cerca de les barreres i no en les necessitats personals o educatives de l’alumnat; deixant de banda també aquesta visió mèdica de l’educació especial. Afortunadament, l’atenció a la diversitat ja no solament recau sobre el personal d’educació especial; s’ha convertit en una tasca comunitària.
Un altre aspecte rellevant que no podem oblidar és que l’elaboració del currículum sempre s’ha fet posant al centre a l’alumnat normotípic; modificant els nostres valors, creences i concepcions sobre l’èxit i el fracàs, de qui pot i qui no pot aprendre.
Afortunadament comptem amb una gran base científica que ens acompanya per a donar una resposta educativa de màxims en un entorn inclusiu. Les Actuacions Educatives d’Èxit són la eina més potent amb la qual comptem per a poder incloure i transformar un entorn educatiu al màxim nivell. Aplicant en les nostres aules aquest tipus d’actuacions, tenim la clau per a crear una comunitat que acull les diferències, que utilitze les diferències dels xiquets com a elements del currículum i respecte aquestes diferències en tots els aspectes del programa escolar. Al mateix temps que caminem cap als màxims aprenentatges i les relacions d’amistat més belles.
Per tant, quan es generen aquest tipus de debats entorn a la inclusió, comptem amb la influència que aquests arguments negatius i carents d’aval científic han tingut sobre la nostra visió i pràctica educativa fins ara. Independentment de si estem en el paper de docent, familiar o alumnat. I responem, com no, amb les millors actuacions educatives que generen el major èxit possible en el nostre camí cap a una inclusió de màxims per a tots.
[Foto: Pixabay]
