El concepte “aprenentatge significatiu” apareix de manera recurrent en l’àmbit educatiu espanyol com una idea a tindre en compte en l’organització escolar i d’aula, que té la pretensió d’adaptar l’educació a les característiques de cada alumne. Però, aconsegueix la finalitat que diu perseguir?
Durant els anys 60 algunes propostes educatives estaven aconseguint disminuir la bretxa entre l’alumnat blanc i l’alumnat de famílies afroamericanes als Estats Units. En oposició a estes accions educatives es van impulsar i finançar teories pseudocientífiques segregadores com la d’Althusser, que afirmava que l’escola reprodueix desigualtats, o l’informe Coleman que justificava la ineficàcia d’invertir recursos per als sectors més desafavorits.
L’aprenentatge significatiu d’Ausubel forma part d’esta onada reaccionària i pseudocientífica que afirmava que el més important, entre tots els factors que influeixen en l’aprenentatge, són els coneixements previs. D’esta manera, es justificava la segregació sobre la base d’estos coneixements. A l’article Aprenentatge significatiu i educació segregadora, a més, es recullen cites on s’evidencien els prejudicis racistes d’Ausubel cap a l’alumnat negre, de qui destaca un “funcionament intel·lectual inferior al característic dels alumnes blancs comparables”, i cap a les seues famílies que, segons ell, “posseeixen escassa escolaritat i, per tant, són incapaços d’apreciar el seu valor”.
Estes teories d’Ausubel es van imposar a Espanya amb la LOGSE del 1990, convertint-se en referència obligada per a accedir a llocs relacionats amb educació i treballs universitaris. L´extensió d´esta idea a altres grups d’immigrants o en situació de pobresa va impulsar propostes segregadores com les adaptacions curriculars o l’organització de l’alumnat per ritmes d’aprenentatge. Les persones i col·lectius que van impulsar esta línia educativa, quan no van poder presentar cap evidència científica sobre millora de resultats, van assegurar que el que resultava important eren els processos, culpant el professorat per no entendre i per no aplicar bé estes teories pseudocientífiques.
En este mateix període, ja es presentaven evidències des de la comunitat científica sobre les millores educatives que estava aconseguint l’aprenentatge cooperatiu amb les escoles acceleradores de Levin o el programa Èxit per a tots de Slavin. Per la seua banda, el 1978, es presentaven també les primeres evidències dels èxits de l’aprenentatge dialògic i les Actuacions Educatives d’Èxit que el Dr. Flecha havia iniciat amb les comunitats d’aprenentatge.L’aprenentatge dialògic es basa en les més excel·lents aportacions de molt diverses disciplines i de diversos autors que, com Mead, Vygotsky, Kandel, Freire o Flecha, afirmen que el factor més influent en l’aprenentatge són les interaccions. L’aprenentatge dialògic millora la vida de totes les persones, ja que optimitza les interaccions i aconsegueix millorar els aprenentatges en totes les seues dimensions,en totes les matèries, en valors, en emocions i en sentiments.
[Imatge: Pixabay]
