Visca la música!
Quan vaig començar el primer dels 14 cursos reglats per a traure’m el títol del Conservatori de clarinetista, no podia imaginar que dilluns passat interpretaria l’himne de la Unió Europea, l’Oda a l’Alegria de Beethoven, a la seu del Parlament Europeu.
Han sigut molts anys de treball, disciplina, esforç durant la infància, adolescència i primera joventut. Hi ha els qui m’han volgut convéncer que era millor no simultaniejar estudis universitaris de Ciències Socials amb el Conservatori. Uns perquè deien que era millor divertir-se i jo no veia que ells es divertiren més que jo. En alguns notava que el que volien era etiquetar-me com avorrida si no em sotmetia a les pressions perquè fera allò que no volia fer i no vaig fer amb ells. Altres em deien que així dificultava la meua carrera professional, perdent el temps en una cosa tan demandant com era el Conservatori; resulta que he tret unes notes a la meua carrera d’educació que m’han permés obtenir una beca-contracte predoctoral que només es dóna als millors currículums i els que em deien això no ho han aconseguit; un dels millors investigadors del món em va dir que els anys de conservatori també em van servir per a adquirir hàbits i capacitats per als meus estudis i professió. Finalment, n’hi havia d’altres que també em pressionaven a no simultaniejar estos estudis perquè volien ser artistes, però no per la música, sinó pel que podien aconseguir a través d’ella: fama, més lligues, diners… No veia que estimaren la música, quasi cap d’estos no ha aconseguit el que pretenia i alguns se senten frustrats ara.
No sé exactament què és el que em va portar a no sotmetre’m com altres a les seues pressions i sí gaudir sempre i amb llibertat de fer allò que desitjava amb qui volia. El que sí que sé és que un factor que va influir va ser la bellesa de músiques com la de Beethoven. El creador de la revolució romàntica a la música va ser un gran artista a la música i un artista social. Va ser un revolucionari de veritat que, quan va vore que les esperances que li havia donat -a ell ia moltíssima població oprimida d’Europa- la revolució democràtica francesa antimonàrquica van acabar en un emperador i en una dictadura, en guerres, en afusellaments, va rebutjar esta transformació en la que ell havia cregut. Així, a la simfonia tercera, que estava dedicada a Bonaparte, va acabar ratllant la dedicatòria i la va denominar la “Heroica”.
Estic enormement feliç perquè la peça de Beethoven de la qual vam interpretar només un minut no ho vam fer per intentar promocionar-nos i viure de la música, i és molt respectable dels que aconsegueixen fer-ho, però entre els que no vivim de la música i els que sí que viuen, hi ha moltes persones que estimem la música, que diem: visca la música! I que, com Beethoven, volem no només ser artistes de la música, sinó també artistes socials, artistes que contribueixen a crear unes relacions humanes relacionades amb les nostres utopies. A este món millor va dedicar Beethoven la 9a simfonia. Amb esta breu interpretació, obríem una conferència al Parlament Europeu en què des d’una xiqueta de 8 anys a persones grans de diferents cultures, de diferents ideologies, van compartir com es transforma el món, com es fan millors relacions, millors vides per a totes i tots.
Cada vegada que torne a veure en vídeo esta interpretació i esta conferència, descobrisc que, encara que fóra molt jove i tinguera jo també 8 anys, esta va ser la motivació que em va portar a compartir la música amb els meus estudis i pense que tota xiqueta i xiquet hauria de tindre dret a, si vol, seguir també esta trajectòria.
