En diversos moments de la meua vida professional he tingut un alumne o alumna de qui em van dir que tenia problemes emocionals, bloquejos, manca d’habilitats socials o complicades dificultats relacionades amb la percepció espacial o el processament de la informació escrita. M’agradaria explicar-te com alguns d’estos casos van millorar moltíssim en tenir en compte i aplicar una cosa que dècades de recerca ens han demostrat.

Els casos en què estic pensant tenien en comú una baixa competència lectora en comparació amb la majoria dels seus iguals. En primer lloc, s’ha observat que l’aprenentatge de la lectura és un dels millors predictors de l’èxit acadèmic futur des de les primeres edats. En segon lloc, sabem que per als xiquets i xiquetes és importantíssim el seu autoconcepte, que les expectatives de les altres persones cap a ells i elles tenen una gran influència en el seu desenvolupament i que contínuament es comparen amb els seus iguals i desitgen ser competents. Per tot això, en aquells casos vam decidir centrar els nostres esforços i intervencions en:

  • Establir un diàleg continu amb la família, per tal de donar-nos informació els uns als altres, compartir propostes i arribar a acords.
  • Crear hàbits de treball fora de l’horari lectiu, centrant-nos en desenvolupar el llenguatge, afegint temps d’aprenentatge amb altres persones (com ara familiars o personal extern de suport). Per exemple, fent lectura dialògica amb la mare i preparant-se per a la tertúlia literària setmanal, o treballant específicament la descodificació, la consciència fonològica i la lectura comprensiva amb una persona de suport per les vesprades.
  • Assegurar almenys una sessió setmanal de grups interactius, enfocada a l’aprenentatge instrumental mitjançant l’ajuda mútua i el diàleg. Això facilitava que durant la resta de l’horari setmanal els grups heterogenis funcionaren cada vegada millor i assumiren com a pròpies les regles bàsiques necessàries perquè tots i totes sense excepció aprengueren al màxim en cada sessió de treball. En este treball col·laboratiu, vam incloure tant activitats en què l’alumne o alumna en qüestió rebia ajuda dels seus iguals com d’altres en què ell o ella podia aportar i ajudar altres persones. El que mai no va faltar van ser les altes expectatives: “totes i tots podeu”.

En menys temps del que havíem previst, l’actitud d’aquell xiquet o xiqueta davant les tasques i l’estudi havia millorat molt i, tot i que alguns professionals van interpretar que “havia arribat el seu moment” o que “havia madurat”, tant la família com el professorat implicat en estes decisions vam tindre clar que van ser les accions anteriors les que van produir este canvi. Fins i tot el seu comportament i la convivència amb companys i companyes es van transformar. Este xiquet o esta xiqueta va començar a sentir que podia aprendre el mateix que la resta, simplement perquè va veure el seu propi progrés. No només això, sinó que els seus iguals ho van veure fins i tot abans i per això li van felicitar.

Se sol dir que hi ha persones constants, disciplinades, que s’esforcen, etcètera. Però, realment, qui té habilitat en alguna cosa és perquè ha invertit en ella. Parlem amb els xiquets i xiquetes de forma clara: si els seus esforços estan ben encaminats i tenen tota l’ajuda necessària, voran progrés i reconeixement, que és el que més els motivarà a continuar esforçant-se. I parlem també amb famílies, professorat i altres professionals sobre la necessitat de tindre en compte les evidències científiques en educació i d’assegurar màxims aprenentatges instrumentals per a tots i totes des de l’educació infantil, ja que és la manera més eficaç d’assegurar l’èxit educatiu i minimitzar l’impacte de les desigualtats socials en el futur dels xiquets i xiquetes.

[Foto de Freepik]

image_pdfPDF

By Luis Miralles

Mestre de primària