Qualsevol actuació no serveix per a previndre la violència
La violència escolar és un tema que ens preocupa cada vegada més, perquè som conscients de les conseqüències que té en diferents àmbits de la vida per a les xiquetes i els xiquets, més enllà de l’escola. Hui, els nivells de violència entre la infància són molt alts.
Estem començant a escoltar de forma quotidiana, en diferents mitjans de comunicació, casos de suïcidis d’adolescents i alumnat en edat escolar. Davant realitats com esta, en què discurs coercitiu dominant promou l’atracció a la violència i exerceix pressió social en este sentit, especialment entre les i els iguals, necessitem oferir oportunitats de diàleg per tal de reconduir esta socialització, superar esta atracció a la violència i previndre la violència de gènere des d’edats molt primerenques.
Imagine que estem totes i tots d’acord que cal actuar, perquè la cultura de la pau no sorgeix del no-res, ni sorgeix per atzar. La resocialització en la no-atracció a la violència necessita una actuació rigorosa i evidenciada científicament des de les primeres edats. D’esta manera el seu impacte és altíssim, tal com hem pogut observar al llarg d’estos anys a la nostra escola. Als centres que implementem el model dialògic de prevenció i resolució de conflictes, oferim al nostre alumnat l’oportunitat de tindre interaccions de qualitat per a promoure l’atracció cap a models igualitaris i el rebuig a la violència. Es tracta de dialogar en espais segurs i transformadors, no sobre qualsevol material, sinó a partir de l’accés a les evidències científiques sobre la prevenció de la violència de gènere.
Estos espais segurs són, entre d’altres, les assemblees d’aula, així com les assemblees de delegades i delegats del centre, que es presenten com una oportunitat extraordinària per a mantindre diàlegs on l’atractiu està als models exempts de violència i on l’atracció i l’elecció es dirigeixen cap a models igualitaris. Són espais on, a més, la violència es denuncia i la valentia s’aplaudeix, de manera que es promou el llenguatge del desig cap a les actituds que volem fomentar.
En oferir estos espais, el nostre alumnat pot expressar què li preocupa i reflexionar sobre els perills a què es pot enfrontar. També pot analitzar com mantindre’s fora de perill amb èxit, així com compartir idees de com i on pot buscar ajuda en diferents situacions. A més, podem conéixer les seues preocupacions i donar-los eines per a solucionar qualsevol problema. A poc a poc, la seua competència per a resoldre situacions conflictives va augmentant, es desenvolupa la seua capacitat crítica i les seues preocupacions es van atenent i dissipant; cada vegada se sent en un espai més segur. És molt esperançador i emocionant observar esta transformació.
Però perquè estos espais funcionen com a espais socialitzadors en l’atracció a la no-violència, els diàlegs que s’hi generen han d’estar nodrits d’aquells temes que les evidències demostren que donen els millors resultats quant a la prevenció de la violència, com per exemple:
- amor
- NAM (noves masculinitats alternatives)
- amistat
- relacions tòxiques
- posicionament actiu dels testimonis (upstanders)
- solidaritat amb la víctima
- importància de trencar el silenci
En definitiva, qualsevol tema no serveix per a previndre la violència; si no hi ha aval científic no tindrà impacte.
S’escolta de vegades als centres educatius que determinats alumnes, per exemple, d’infantil, són encara massa joves per a parlar amb ells i elles sobre segons quines coses. Però, en realitat, cal no tindre por a l’edat de l’alumnat a l’hora d’introduir qualsevol aspecte de la socialització preventiva de la violència. Tampoc no cal normalitzar esta violència perquè pensem que encara són xicotets i xicotetes; sinó tot al contrari. Depenent de la seua edat, els diàlegs que s’hi estableixen seran diferents, en funció de les seues preocupacions. Però, en canvi, sí que cal donar-los l’oportunitat de conéixer les evidències i establir-hi diàlegs transformadors, per a educar en l’atracció a la no-violència des dels zero anys.
La infància té dret a disposar de les estratègies necessàries des de les edats més primerenques per a socialitzar-se en el rebuig a la violència.
És molt gratificant escoltar que una xiquets de 3 anys et diga que és una upstander perquè ajuda els companys i companyes de la seua classe quan veu violència i busca la seua professora. I també ho és quan una xiqueta d’educació primària et diu que si volem aconseguir una escola violència zero on aprendre i tindre bones amigues i amics cal denunciar i trencar el silenci davant de qualsevol situació d’assetjament. I quan les famílies expressen que saben que l’escola és un espai segur pel que els expliquen els fills i les filles a casa. O quan el professorat nou que arriba al centre se sorprén en veure que l’alumnat ressol de forma dialògica i autònoma els conflictes.
Relats així doten de moltíssim sentit la transformació social que percebem tota la comunitat en l’eradicació de la violència escolar. Malauradament, no podem evitar sempre que els xiquets i les xiquetes se socialitzen en l’atracció a la violència o que consumisquen determinats productes audiovisuals on aquesta atracció existeix, però sí que depén de professorat, famílies i comunitat educativa actuar i oferir l’oportunitat d’eludir l’impacte del discurs coercitiu i l’atracció a la violència, promovent interaccions de qualitat recolzades en les evidències, si realment volem obtindre resultats quant a la prevenció.
