Sempre hi ha una persona que inicia actuacions admirables com la que ha donat lloc a l’exposició que s’ha inaugurat hui, que recorrerà Europa, i en la qual he tingut la sort de participar i conversar breument amb Juan Cuatrecasas. No explique ací el que podeu trobar abundantment en Internet, especialment des que el passat 12 d’agost va rebre una carta del Papa dient que reobrien el seu cas; crec que us agradarà més que us relate el que hem viscut hui. La primera persona valenta és a vegades una xica, un xic o d’una altra opció de gènere; a les feministes totes elles ens semblen igualment admirables i això és el que he sentit hui mentre parlava amb Juan. Els qui hem sigut víctimes i supervivents sabem molt bé que sempre hi ha dones, homes i persones d’altres gèneres tant a favor de les víctimes com a favor dels agressors. Afirmar el contrari és un engany que augmenta les agressions i perjudica seriosament el feminisme.
Es pregunten en l’exposició a partir de quina edat és convenient que estudiants vagen a visitar-la. Jo també necessite escoltar valoracions de professorat, familiars i estudiants per a saber-ho. No obstant això, el que sí que tinc clar és que histories com les de Juan són molt educatives des de les edats més primerenques si s’expliquen amb relats adequats per a cada situació. El recent informe europeu per a garantir el benestar i la superació de la violència en totes les escoles, el més eficient i científic fins ara publicat, ho deixa molt clar: encara que només hi haja una xiqueta o xiquet valent, des de l’educació infantil es pot aconseguir i s’aconsegueix que cada vegada s’unisquen més fins que tota l’escola es transforma. Però sempre ha de començar algú, algú com Juan.
Co-directora de Kaiera (kaiera.eus)