Oriol Rios en Periódico Educación

Oriol Ríos és professor titular a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), i en els darrers anys ha liderat dos projectes europeus i un altre finançat per l’Obra Social de La Caixa per a acabar amb la violència cap al col·lectiu LGTBI+. A més, és director de la revista científica indexada Masculinities and Social Change.

Es dóna violència a les escoles i els instituts per raons d’identitat, expressió de gènere i orientació sexual? Quina relació té amb la resta de formes de violència (de gènere, per raons físiques, etc.) i què la diferencia?

Segons les dades recents que hi ha a la literatura científica i en informes de diferents organitzacions, pertànyer al col·lectiu LGTBI+ és un factor de risc per a patir assetjament escolar, sobretot a l’etapa de secundària. Aquesta violència està molt relacionada amb la socialització en els models de masculinitat i en el discurs coercitiu en el que ser dominant i agressiu genera valoració, admiració i atractiu. Aquest aspecte és comú en tots els tipus de violència que solen succeir als centres educatius; és la base de l’iceberg de les situacions que després són més visibles. Pel que fa a les diferències, el que s’apunta a les anàlisis és el fet de trencar amb la normativitat de gènere. 

Quina vinculació tenen els projectes de recerca científica que aquests anys has liderat amb l’escola?

Especialment hi té vinculació el projecte UP4Diversity, que anava adreçat a dissenyar uns materials per a la prevenció de l’assetjament al col·lectiu LGTBI+ per a professionals que treballen amb persones joves. En aquest procés d’elaboració, difusió i creació de xarxes hem tingut persones vinculades a l’àmbit escolar, sobretot professorat d’escoles de primària i instituts de secundària. 

Què es pot fer a les aules per a previndre aquesta violència? I als centres, potser iniciat des dels claustres?

A l’aula, com hem constatat al projecte i com també apunta la investigació pionera en prevenció, es pot aplicar bystander intervention. Això significa fer un pas més enllà, implicar les persones espectadores, la comunitat, perquè s’impliquen i es posicionen al costat de les víctimes. Hi ha molta evidència, molta a través de projectes que aborden la perspectiva LGTBI+, que mostra l’impacte social de convertir-se en upstander i actuar de diferents maneres davant l’assetjament LGTBI-fòbic.  

A major escala, al centre educatiu, està molt connectat amb el que ja he esmentat: tan sols amb la implicació de la comunitat i un lideratge dialògic, que pot ser promogut i reforçat pel professorat, s’aconsegueixen centres de tolerància zero cap a la violència. 

Què poden aplicar també les institucions educatives no formals (organitzacions d’oci i temps lliure, etc.)?

La resposta a aquesta pregunta aniria en la línia de l’anterior. La bystander intervention es pot aplicar en organitzacions educatives no formals. Hi ha actuacions educatives d’èxit que ja s’estan aplicant a centres residencials per a infància tutelada, a centres d’educació de persones adultes o a centres penitenciaris on això s’està visibilitzant amb molt bons resultats. De la mateixa manera, la investigació també assenyala la importància de la visibilització del col·lectiu en espais formals i informals de les institucions educatives. La normalització de l’existència de persones del col·lectiu LGTBI+ facilita que es genere un clima d’empatia. 

Amb quin horitzó somies en aquests espais educatius en relació amb les persones LGTBI+?

Des de xicotet somie que ningú patisca assetjament per ser diferent. Qualsevol diferència ens fa millor com a societat. Els centres on aquesta diferència està mal tractada tenen molts problemes de convivència. Però davant d’això tenim molta responsabilitat les persones adultes que treballem al camp de l’educació. Com podem demanar respecte per la diferència si al nostre dia a dia no la fomentem o valorem? Jo sóc molt feliç quan la infància diferent se sent còmoda i feliç per ser com és. Somie amb això i desitge profundament que el meu treball, dirigit a fomentar i divulgar les actuacions educatives d’èxit, aconseguisca previndre la violència i permeta a la infància ser feliços cada dia de la seua vida, cosa que jo a la meua no vaig poder viure quasi cap dels que vaig estar a l’escola.

By Guillermo Legorburo

Investigador predoctoral a la Universitat Rovira i Virgili. Mestre d'Educació Primària