Encasellar l’alumnat en diferents estils d’aprenentatge és una ocurrència contraproduent per al desenvolupament cognitiu dels estudiants. A les escoles, de vegades s’aprecia com docents i equips d’orientació psicopedagògica cataloguen els nens i les nenes com a aprenents visuals, auditius o tàctils i, en conseqüència, es dissenyen programacions didàctiques individualitzades únicament en base a aquestes condicions perquè es té la creença que així aprenen de manera eficient, perquè aquest és el seu “estil”.

No hi ha evidència científica que corrobore que les persones aprenguen de manera més efectiva en funció de si es consideren visuals, auditives o cinestèsiques. En aquest sentit, el context d’aprenentatge es redueix a un pla individualista on les habilitats cognitives òptimes per al desenvolupament del llenguatge i del pensament estan limitades per a evolucionar en el paradigma de l’intel·lecte i de les interaccions socials.

El fet que cada cop hi haja més persones en l’àmbit de l’educació que donen suport a aquest neuromite d’estils d’aprenentatge produeix una inversió de temps i recursos en pràctiques docents sense rigorositat científica i, en conseqüència, es perpetua el fracàs a nivell intel·lectual.Per tant, és determinant per al desenvolupament cognitiu i social de les nenes i dels nens que els responsables de l’educació proporcionen actuacions educatives d’impacte social. La formació del professorat, en aquesta línia, és clau per a generar a llarg termini qualitat i sentit en l’aprenentatge que germina a les aules de la societat de la informació.

[Imatge: Unsplash]

By Isabel Bixquert

Mestra de primària, col·legi Profesor Luis Braille (València). Participante de la tertúlia pedagògica dialògica "A Muscles de Gegants"