En el marc del VIII CICFEM (Congrés Internacional de Ciència, Feminisme i Masculinitats), el Panell 2, “El servici dels mitjans de comunicació públics per al foment de la igualtat i la prevenció de la violència de gènere“, va posar sobre la taula una pregunta necessària:
Estan els mitjans públics complint el seu paper en la promoció de la igualtat i en la prevenció de la violència de gènere?
La Dra. Cristina Pulido va ser molt clara. Va denunciar que encara existixen cobertures sensacionalistes i enfocaments que revictimitzen o silencien les víctimes de violència de gènere malgrat que les evidències científiques ja han demostrat que eixe tipus d’enfocament és assetjament mediàtic. En massa ocasions, va explicar, es qüestiona o s’ignora la víctima mentres es dona per vàlida, sense el contrast necessari, la versió de l’agressor. Algunes víctimes arriben a escoltar frases com: «Això que m’expliques em desmunta el reportatge», una expressió que reflectix fins a quin punt determinats interessos mediàtics poden imposar-se sobre els fets.
Pulido també va parlar de l’assetjament mediàtic cap als qui fan costat a les víctimes, incloent-hi pressions coordinades i trucades intimidatòries a universitats. Este “bullying mediàtic”, va assenyalar, no és anecdòtic: busca generar por per tal que ningú protegisca les víctimes i contribuïx a invisibilitzar la violència de gènere aïlladora. Les conseqüències són reals i tenen impacte en la salut (ansietat, estrés, insomni, trastorn d’estrés posttraumàtic…) en les persones que patixen estes dinàmiques. Va recordar també que, seguint l’ètica periodística internacional, les i els periodistes no han de causar mal amb les seues cobertures.
La professora Beatriz Villarejo va posar el focus en una altra qüestió preocupant: l’absència d’evidències científiques en les notícies sobre gènere. Segons l’anàlisi de premsa que va presentar, menys del 10% dels articles analitzats inclouen investigacions científiques sobre gènere. Això contrasta amb el que ocorre en temes de salut o altres àrees, on sí que és habitual citar estudis i dades objectives.
En entrevistes amb periodistes, van identificar barreres clares: falta de formació específica, dificultat per a manejar el llenguatge científic, poc accés a bases de dades i la pressió de treballar amb temps molt ajustats. Però també va assenyalar oportunitats: reforçar la formació científica en les facultats i obrir més espais de diàleg entre universitats i redaccions.
Per la seua part, José Manuel Pérez Tornero, coordinador d’UNESCO UNITWIN MILID Network, catedràtic UNESCO de Media and Information Literacy and Quality Journalism i expresident de RTVE, va recordar que el periodisme té la capacitat (i la responsabilitat) de mostrar realitats que no tothom vol vore. No obstant això, va advertir que la cobertura habitual de la violència de gènere sol limitar-se a ocasions puntuals: es publiquen xifres sense suficient anàlisi ni contextualització, i després el tema desapareix fins a la següent ocasió. Així, va dir, es corre el risc de transmetre una visió fatalista, com si el problema fora inevitable.
El debat va deixar una idea compartida: els mitjans públics no sols informen, també eduquen. Incorporar evidències científiques, contextualitzar les dades i protegir les víctimes no és un afegit opcional. És una condició necessària per tal que la comunicació contribuïsca realment a la igualtat i a la prevenció de la violència.