Mentres algunes experiències educatives com ara Comunitats d’Aprenentatge i actuacions educatives d’èxit aconseguixen, des de les evidències científiques, reduir desigualtats i obrir oportunitats, algunes periodistes semblen més interessades en alimentar la màquina del fang que va descriure Umberto Eco -eixa que fabrica sospites, difama i taca trajectòries- que en contar la veritat. En lloc de posar el focus en els assoliments, preferixen titulars sensacionalistes a base de rumors, testimoniatges aïllats i caricatures.
I no és la primera vegada. Estes mateixes periodistes ja van participar (i continuen fent-ho) en campanyes mediàtiques que, en lloc d’assenyalar als verdaders responsables de violacions a xiquetes, abusos i encobriments, van desviar l’atenció contra els qui feien costat a les víctimes. I ara, atrapades en eixa lògica de vendetta, han optat per seguir avant amb eixes calúmnies, encara que això supose arrasar amb tot. Conscient o inconscientment, en esta decisió reflectixen una baixesa professional i personal alarmant: els és igual si, en este camí, destruïxen projectes que estan millorant l’educació dels xiquets i xiquetes i de les seues famílies, inclosos aquells i aquelles que es troben en les situacions més desfavorides. Els és igual si destrossen els somnis dels qui, gràcies a estes actuacions, per primera vegada tenen l’oportunitat d’aspirar a una vida distinta. Diu la saviesa popular que “una retirada a temps és una victòria” i que “rectificar és de savis”, però elles preferixen “morir matant”. Que cadascú traga les seues conclusions.
El periodisme té sentit quan informa amb rigor, no quan es convertix en engranatge de la màquina del fang. I menys encara si es fa des d’un mitjà públic. La ciutadania no pot tolerar que s’utilitzen els nostres recursos per a demolir el que més necessitem: una educació que trenca desigualtats i obri futur als xiquets i xiquetes, inclosos els i les més vulnerables. Perquè, encara que semble inconcebible per als qui només es miren el melic, el més important són els xiquets i xiquetes, que es mereixen que els fem volar més alt i que els protegim d’aquells als qui no els importa posar en risc el seu futur.
I és que, en les últimes dècades, les comunitats d’aprenentatge i les actuacions educatives d’èxit han transformat la vida de milers de xiquets i xiquetes, famílies i docents. Són actuacions reconegudes per la comunitat científica internacional, recollides en desenes de publicacions, en revistes científiques indexades en les principals bases de dades acadèmiques. Es tracta de l’evidència científica que més impacte social ha demostrat en rendiment acadèmic i convivència escolar. I els resultats parlen per si sols. Centres d’alta complexitat com l’Escola Joaquim Ruyra de L’Hospitalet, que va rebre el Premi Ensenyament 2017, o l’Escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa, guardonada amb el Premi Ensenyament 2018, són exemples palpables d’este impacte. Gràcies a estes transformacions, per primera vegada alumnes de barris històricament exclosos estan accedint a la universitat. Trencar el determinisme social i educatiu, una cosa que abans semblava impossible, és hui una realitat documentada i celebrada.
Les comunitats d’aprenentatge són hui un antídot provat i reconegut contra el fracàs educatiu. Si alguna cosa hem d’exigir als mitjans públics és que siguen altaveus d’eixa esperança, no còmplices de la seua destrucció. El futur dels xiquets i xiquetes ha d’estar per damunt. I eixe futur no es ven ni es xafa: es protegix, es cuida i s’impulsa.
⇒ Llig ací tots els articles del monogràfic «Atacs mediàtics a l’educació»
Imatge: Freepik
Professora Lectora de Sociologia (Universitat de Barcelona)