Hi ha una alarma social creixent sobre la proliferació de l’ús de les drogues per a sotmetre la voluntat de les persones amb els qui es vol lligar i menysprear-les no sols després sinó també en el mateix moment de l’agressió sexual; el que es coneix a vegades amb el nom de submissió química. En els recents Santfermins, ha despertat molt d’interés i esperança la denominada “polsera sentinella” que dificulta molt —quan no evita— eixes agressions.
Sabem que no és una cosa nova, ja ocorre des de fa molt temps; també sabem que esta pressió és molt més freqüent en els ambients de rotllos puntuals amb desconeguts que en les relacions de parella i, per descomptat, mai existix en les relacions amoroses perquè l’amor exclou qualsevol tipus de violència o agressió.
Els qui som realment feministes sempre hem criticat que, coneixent eixa realitat, durant tants anys s’haja usat l’etiqueta “feminista” per a centrar la violència de gènere en la parella o exparella. Fins i tot s’usa per a atacar l’amor com si fora el causant de la violència i per a presentar els rotllos fora de la parella o en el “només sexe” com a fruit de la llibertat, la igualtat, el plaer, el consentiment i la no violència.
Eixa greu irresponsabilitat es fa possible a força d’ocultar les evidències científiques sobre violència sexual en les formacions universitàries i no universitàries de gènere, alhora que se situen com a referents de les mateixes al defensor de la pederàstia Foucault i els conceptes derivats d’eixa defensa (com els micromasclismes), i amb la invisibilització de les científiques que estan en els rànquings internacionals de violència de gènere als primers llocs del món.
La bona notícia és que ara eixa ocultació i invisibilització queda al descobert davant la ciutadania. Només ho fan els qui usen l’etiqueta “feminista” per a anar en contra del feminisme i del dret que les dones tenim a la llibertat, l’amor la igualtat i la no violència.
