En molts centres educatius, si no en tots, hi ha alumnat que es troba en situacions vulnerables i que està patint experiències primerenques adverses socioeconòmiques, familiars, de violència, maltractament o abandó. Estes experiències, com ja hem vist en un article recent, tenen efectes adversos en el cervell, en el desenvolupament emocional i cognitiu, així com en la salut, en el present i en el futur. Alguns somnis que estan en les ments de molts i moltes professionals són: podem des dels centres educatius pal·liar eixos danys i impulsar trajectòries de vida d’esperança?, podem ser centres educatius segurs?, podem promoure la resiliència?
Existixen evidències que ens ajuden a respondre a estes preguntes i, com sol passar, són molt encoratjadores. Segur que hem conegut persones que han viscut circumstàncies adverses i una d’elles ha tirat avant i l’altra no. La resiliència és la que marca esta diferència. Podem definir la resiliència com la capacitat per a superar amb èxit greus dificultats, i és esperançador saber que esta capacitat es pot ensenyar.
Què podem fer des dels centres educatius?
En primer lloc, cal aclarir que per a guanyar resiliència es necessiten relacions de suport que poden vindre d’un familiar, un cuidador o cuidadora o una persona adulta. Estes relacions proporcionen la capacitat de resposta personalitzada, la bastimentada i la protecció que la infància necessita. Per tant, les persones adultes tenim un paper clau per a oferir suport quan venen a explicar-nos alguna cosa que ha passat al pati, al parc o en la classe. Llevar importància o no intervindre seria deixar-los sense eixe suport que necessiten per a ajudar-los a aprendre estratègies resilients com la planificació, el control i la regulació del comportament.
En segon lloc, hem de saber que la resiliència és el resultat d’una interacció dinàmica entre predisposicions internes i factors externs, seria el resultat d’una combinació de factors protectors. Les investigacions han demostrat que els programes enfocats en la comunitat, en dotar d’atractiu la bondat, en el foment del sentiment de l’amistat i en bystander intervention són els que estan aconseguint crear este entorn protector que fa d’escut davant les adversitats.
Dir-los frases com que no cal “ficar-se en els problemes dels altres”, diluint les xarxes de suport, o “dona-li un beset, és el teu amic” quan ens conten que els han tractat malament, no contribuïx a la resiliència.
En tercer lloc, no hem d’oblidar que encara que alguns xiquets o xiquetes són molt sensibles a experiències negatives, de la mateixa forma són molt sensibles als entorns que els proporcionen calidesa i suport. Dins del suport s’inclou la bastimentada en l’aprenentatge perquè adquirisquen una sensació d’autoeficàcia i control. El suport també ha de ser en l’aprenentatge, sobretot per a l’alumnat que està vivint alguna adversitat social; si deixem això de costat, empitjorem la situació.
Finalment, cal tindre en compte que les persones mai perden la capacitat de millorar les seues habilitats d’afrontament. És cert que el cervell i els sistemes biològics són més adaptables en les primeres etapes de la vida i el desenvolupament que es produïx en els primers anys establix les bases d’una àmplia gamma de comportaments resilients, però la resiliència es forma al llarg de la vida per l’acumulació d’experiències; per tant, mai és massa tard.
Per a entendre millor com poden els centres educatius ser promotors de la resiliència, ens servix la imatge de la balança que es descriu en el Centre de Desenvolupament Infantil de Harvard:
Les relacions de suport, els programes efectius contra la violència basats en evidències i la bastimentada en l’aprenentatge que se sumen en un costat contrarestaran l’adversitat significativa en l’altre. Quan la salut i el desenvolupament de la infància s’inclina cap al costat positiu, és que la resiliència està fent efecte, fins i tot quan hi ha una pesada càrrega en el costat negatiu.
Tots i totes podem educar en la cultura de la resiliència, de les relacions de suport que estimulen que tots i totes milloren en l’aprenentatge, fent realitat una educació verdaderament transformadora.
[Imatge: Freepik]
Doctora en Educació. Durant 23 anys mestra de pedagogia terapèutica i educació primària i 8 anys directora del CEIP L'Escolaica. Professora substituta a la Universitat de València.