L’incident racista en el partit de futbol entre Espanya i Egipte va ser tan contradictori que l’atac ignorava la pròpia composició de la selecció espanyola. Lamine Yamal (una de les grans estreles de “La Roja”), Ansu Fati, Adama Traoré o Alejandro Balde són musulmans. En un moment del partit, des d’un sector de la graderia, va començar a ressonar una consigna: «Musulmán el que no bote». El propi jugador Lamine va ser contundent en declarar que este tipus de càntics demostren una profunda ignorància sobre la realitat social actual del país:
«Usar una religión como burla en un campo os deja como personas ignorantes y racistas.»
Yamal és el reflex d’un context que no és nou: el barri de Rocafonda, a Mataró. Allí, la multiculturalitat és un fet quotidià des de mitjan anys 90. No és fruit de l’atzar, sinó d’anys de polítiques educatives i socials orientades a la normalització de la diversitat. En barris de Mataró amb més percentatge de població immigrant, com Rocafonda o Cerdanyola, la resposta no ha sigut la segregació, sinó l’aposta per models educatius transformadors.
Eixos incidents només se superen quan, a més de parlar del racisme, s’implementen actuacions basades en evidència científica d’impacte social que el substituïxen per convivència. Diverses escoles d’estos barris (com ara Germanes Bertomeu, Joan Coromines o Camí del Cros) han apostat per convertir-se en comunitats d’aprenentatge. Este model educatiu es basa en principis com la “igualtat de diferències“: la diversitat no es tolera com un mal menor, sinó que se celebra com una riquesa que contribuïx a l’èxit de tot l’alumnat. En estos centres s’implementen actuacions educatives d’èxit, és a dir, estratègies avalades per la comunitat científica internacional pel seu impacte social.
Un exemple clar és el club de valentes i valents violència 0, amb el qual es treballa la tolerància zero a la violència des dels zero anys. Les dades disponibles, incloses les de la pròpia escola Camí del Cros, mostren resultats dràstics: una reducció de les agressions físiques a zero i una disminució significativa de l’assetjament verbal i el bullying. També en els grups interactius i en les tertúlies literàries dialògiques es normalitzen totes les identitats (cristiana, musulmana, evangèlica, atea, etc.) no mitjançant un discurs buit, sinó a través d’una convivència dialògica que protegix la víctima i dota de protagonisme als qui defenen la justícia i la igualtat.
De “només la llei” a incloure també la socialització de base
Si bé és necessària una legislació que prohibisca i sancione els càntics racistes en espais públics i mediàtics, les mesures reactives tenen un impacte limitat en el comportament a llarg termini. La verdadera erradicació de la xenofòbia requerix una socialització de base des de les edats més primerenques. Per a aconseguir una Espanya diversa, tolerant i rica, cal revertir el marcador Xenofòbia 1 – Espanya 0. Perquè episodis com el de l’Espanya-Egipte no es repetisquen, el camí és la inclusió social real i l’aplicació d’evidències educatives en l’escolarització obligatòria. Només mitjançant una educació que garantisca l’èxit i la convivència per a tota la ciutadania, independentment del seu origen o creença, podrem transformar el “soroll” de la graderia en un diàleg de respecte.
Imatge: Freepik
Professor agregat de l'Àrea de Sociologia, Universitat de Girona