Moltes persones van creure, i algunes encara creuen, que la base teòrica de l’aprenentatge dialògic és la teoria de l’acció comunicativa de Habermas. Intente aclarir-ho en este article.
Habermas, mort ahir mateix, va elaborar i va publicar la teoria social més rellevant de finals del segle XX: la Teoria de l’Acció Comunicativa (TAC). Va ser una persona increïblement entregada al treball intel·lectual rigorós orientat a millorar el món. La seua contribució és una de les moltes teories de diversos àmbits intel·lectuals i científics que es van tindre en compte durant l’elaboració de la teoria de l’aprenentatge dialògic.
L’aprenentatge dialògic va començar en 1978; la TAC es va publicar en 1981. En els anys 80, l’interés per la TAC es va estendre per tot el món. Es van comprar moltíssims exemplars d’eixe llibre, es va parlar i es va escriure molt sobre ell, però es va llegir molt poc. En educació, la concepció que més es va estendre va ser la de l’oposició entre el que es va denominar aprenentatge instrumental i aprenentatge comunicatiu. S’afirmava que eixa era l’aplicació a l’educació de l’oposició habermasiana entre racionalitat instrumental i racionalitat comunicativa. També s’afirmava que la TAC rebutjava l’aprenentatge instrumental orientat a dominar els continguts o competències de les diferents assignatures i que, en el seu lloc, promovia l’aprenentatge comunicatiu orientat al diàleg i als valors.
Els qui estaven elaborant la teoria de l’aprenentatge dialògic van comprovar ràpidament que els qui van crear eixa oposició entre aprenentatge instrumental i aprenentatge comunicatiu no havien llegit la TAC. Rebutjaven l’aprenentatge instrumental (per exemple, l’èxit en llengües o en matemàtiques) per als sectors desfavorits, però no per als seus propis fills. L’aprenentatge dialògic té precisament com un dels seus set principis la dimensió instrumental. No es tracta de triar entre saber més llengües o tindre millors valors, sinó, com aconseguixen les actuacions educatives d’èxit, de desenrotllar millors valors també en l’aprenentatge de les llengües.
Està ja en la TAC eixe element de la teoria de l’aprenentatge dialògic? En la TAC sí que està el problema, però no la solució. Quan Habermas desenrotlla la racionalitat comunicativa, no inclou un rebuig a la consecució també d’objectius instrumentals dialogats i consensuats. Per tant, és un error atribuir-li l’oposició entre aprenentatge instrumental i aprenentatge comunicatiu. No obstant això, no aclarix ni desenrotlla eixa relació en la TAC. La teoria de l’aprenentatge dialògic no és l’aplicació a l’aprenentatge de cap teoria prèvia, encara que per a la seua elaboració ha arreplegat elements de moltes i molt diverses teories. L’aprenentatge dialògic és una teoria nova que s’ha cocreat en diàlegs amb molt diferents sectors de la ciutadania, incloent tots els coneixements intel·lectuals i científics disponibles.
Imatge: fotografia de Wolfram Huke en Wikimedia Commons
Professora de la Universitat de Barcelona