Sabem que la formació del professorat determina en gran manera l’èxit acadèmic i social de l’alumnat. És un assumpte que cal prendre’s seriosament si volem que els recursos que es dediquen tinguen un impacte positiu a les escoles, l’alumnat i les seues comunitats.
M’he trobat amb confusions com ara confondre metodologia amb teories o enfocaments educatius i crec que val la pena aclarir alguns aspectes. Si fem un resum del recorregut de les concepcions educatives més significatives, ens trobem amb tres (Aubert et al., 2008):
- Concepció objectivista i ensenyança tradicional: situa la realitat com una cosa aliena a les persones. Se situa en la perspectiva estructuralista de les ciències socials, traient al subjecte del centre de la realitat. També es caracteritza per la idea d’assimilació, acumulació i repetició del coneixement.
- Concepció constructivista de l’aprenentatge significatiu: es fa un pas i s’assumix que la realitat social es construïx entre les persones, de manera subjectiva. Dins de les teories constructivistes trobem l’aprenentatge significatiu d’Ausubel, en el qual s’ha basat gran part del sistema educatiu. Des d’esta concepció, l’últim responsable de l’aprenentatge sempre és l’alumne o l’alumna. L’ensenyança s’orienta a l’adaptació i no a la transformació.
- Concepció comunicativa i aprenentatge dialògic: des de la perspectiva dialògica, s’entén que els significats s’han creat en interacció. En l’aprenentatge es té en compte a totes les persones que estan en contacte amb l’alumnat, incloent-hi familiars o qualsevol altra persona. Trobem teories com la de Vigotski (1996), Rogoff (1993), Bruner (2000), Wells (2001), Freire (1970) o Flecha (1997).
L’aprenentatge dialògic (Flecha, 1997) s’emmarca en la concepció comunicativa. La conceptualització d’este aprenentatge, d’una banda, arreplega les aportacions dels autors i autores citats en el punt 3 i les resitua en el context de la Societat de la Informació i de la Societat Dialògica. D’altra banda, ha sigut desenrotllada en contacte amb experiències educatives en la línia de la cocreació científica del coneixement.
Anar a muscles de gegants ens ajuda a tindre presents a les nostres aules els autors i les autores referents d’una educació transformadora i no reproductora. S’allunya del concepte d’adaptació (concepció constructivista de l’aprenentatge significatiu de’Ausubel), posant en el centre la capacitat transformadora de l’educació.
L’aprenentatge dialògic es basa en set principis que guien les interaccions comunicatives entre tots els membres de la comunitat que contribuïxen a superar les desigualtats i l’exclusió. Com se cita en el llibre Aprendizaje dialógico en la Sociedad de la Información (Aubert et al., 2008), l’aprenentatge dialògic es produïx en diàleg igualitari, en el qual es reconeix la intel·ligència cultural de totes les persones. Les interaccions estan orientades a la transformació dels nivells de coneixement per a avançar cap a l’èxit, la qual cosa comporta un augment de l’aprenentatge instrumental potenciant la creació de sentit cap a l’educació. Tot això sempre des de la solidaritat i valorant la igualtat de les diferències. Cada un d’estos principis s’explicarà més en profunditat i amb exemples en articles posteriors.
Imatge: Freepik
Doctora en Educació. Durant 23 anys mestra de pedagogia terapèutica i educació primària i 8 anys directora del CEIP L'Escolaica. Professora en la Universitat de València.