Tant neoliberals com “crítics” del neoliberalisme mantenen la mateixa faula sobre l’excel·lència. Diuen que és un sinònim de la desigualtat i que, a més, l’augmenta. Escoles que busquen l’excel·lència de tot el seu alumnat reben així la conjunta crítica de tots dos dogmatismes, que coincidixen que només una xicoteta part de l’alumnat pot ser excel·lent. Dogmàtics neoliberals afirmen que eixes escoles provoquen que els qui mai podran ser excel·lents retarden als qui podrien ser-ho. Dogmàtics “crítics” afirmen que, perseguint l’excel·lència, s’abandona i es condemna al fracàs als qui van per darrere. Representen la realitat de l’alumnat amb una campana de Gauss; veuen a una minoria en un extrem, incapaç d’aconseguir l’èxit educatiu, i una altra minoria en l’altre extrem, podent ser excel·lents, mentres que situen a la majoria enmig de tots dos.
Com tots els dogmatismes, també estos dos són molt ignorants. La definició d’excel·lència que fa la RAE és la següent: «Superior qualitat o bondat que fa digna de singular estima i estimació alguna cosa». No hi ha res en l’excel·lència que fixe un límit màxim de la proporció d’alumnat que arriba a ser excel·lent. De fet, les millors escoles -tant en intel·ligència com en valors- busquen i s’aproximen més que les altres a l’excel·lència de tot el seu alumnat.
Eixes escoles no es basen en investigacions, referents o teories que no són excel·lents. Un d’ells és Bourdieu, que considera que el significat d’un concepte s’obté per oposició a un altre; que, per tal que hi haja persones altes, ha d’haver-hi persones baixes, ja que l’alt i el baix es definixen per oposició de l’un a l’altre. Aplicar eixa teoria a la cultura i l’educació com fa Bourdieu, per exemple, en els seus conceptes de habitus i distinció, és un error elemental en el qual només es pot caure per ignorància. Les millors escoles es basen en teories i referents que demostren que milloren els resultats de tot el seu alumnat.