Com influïx la teoria en la pràctica educativa?
Desafortunadament, encara romanen en les pràctiques educatives, moltes vegades sense que en tinguem consciència, teories pseudocientífiques que, lluny de millorar l’educació, contribuïxen a reproduir les desigualtats socioeconòmiques i culturals. Autors com Althusser, Ausubel o Bordieu continuen sent “referents” que subjauen en els pensaments pedagògics de professionals de l’educació o fins i tot en formacions de caràcter universitari.
És molt important tindre consciència de quines actuacions educatives implementem, com les duem a terme, per què les realitzem i en quines teories estan basades. Si estan sustentades per l’evidència científica i l’impacte social o si per contra manquen d’això i, per tant, agreugen les desigualtats i empitjoren els resultats en l’aprenentatge, fomentant aspectes classistes, racistes i sexistes dins del context escolar i sociocultural.
En el dia a dia a les aules, es pot apreciar a través de les accions i del llenguatge (verbal i no verbal) de docents i professionals de l’educació molt bones intencions cap al progrés de l’alumnat. No obstant això, si estes manquen d’arguments de validesa i rigorositat científica per a afavorir el desenvolupament social i intel·lectual, es continua perpetuant el fracàs escolar. En la majoria d’ocasions això es fa de manera inconscient, per tindre la creença que s’està actuant correctament per estar concorde a la formació rebuda, la llei educativa del moment, o també per desconeixement d’aquelles teories que realment permeten posar en pràctica la igualtat dels resultats per a totes i tots sense exclusió. Alguns exemples són:
- Creure que l’escola no canvia les desigualtats socials, en comptes de tindre una perspectiva transformadora, on es democratitza la cultura i el coneixement des d’un enfocament comunicatiu i igualitari.
- Etiquetar l’alumnat provinent de contextos desfavorits o immigrants de “baix nivell”, implementant un currículum de mínims o la segregació, en lloc de potenciar les seues habilitats a través de les interaccions socials, la inclusió i les altes expectatives, com bé han evidenciat diversos autors com Mead, Vigotsky, Kandel, Freire o Flecha.
- Creure que les famílies analfabetes o sense estudis no valoren les grans obres de la literatura i de la ciència i que, per tant, els seus fills i filles no necessiten eixa formació per a la seua vida futura…
Són opinions molt allunyades de la idea d’incloure a totes les famílies en el coneixement acadèmic i social, donant veu i valor a l’enriquiment cultural i intel·lectual mitjançant el diàleg igualitari amb les altres persones de la comunitat. En definitiva, fent possible la democratització de l’aprenentatge i de l’educació.
És de gran rellevància i responsabilitat conéixer en quines teories ens basem en l’àmbit educatiu i social, ja que podríem estar promovent (sense saber-ho) models reduccionistes, excloents i desiguals, on predominen les relacions de poder. En l’actual societat dialògica, la pedagogia crítica ens oferix teories i pràctiques educatives transformadores pròpies de les comunitats d’aprenentatge i les escoles democràtiques, on realment un altre món és possible.