Moltes vegades, entre el professorat, escolte i llig discursos negatius cap a les teories educatives; discursos reticents contra persones investigadores en educació. Escolte, per exemple, frases com: “Científics, què sabran eixos si no entren a l’aula?”; “en la teoria està molt bé, però la realitat és ben diferent.”
Certament hi ha “teòrics” i “teòriques” que es basen en opinions o mitges veritats científiques; per això la posada en pràctica de les seues teories no genera els resultats esperats i és comprensible el descontentament del professorat.
Seria un error, no obstant això, pensar que totes les persones teòriques o científiques de l’educació desconeixen la realitat de les aules. Són les evidències científiques d’impacte social on cal posar el focus. Hi ha investigadores i investigadors que treballen en cocreació amb la pròpia comunitat, que investiguen per a aportar millores en ella. Les evidències educatives d’impacte social sorgixen precisament del treball col·laboratiu entre persones investigadores, docents, famílies, alumnat i altres persones de la comunitat educativa. Estes investigacions sorgixen de les necessitats de la societat, també de les pròpies aules, i aporten evidències que generen millores en qualsevol context socioeconòmic i cultural.
En els seminaris “A muscles de gegants” llegim i debatem estes evidències d’impacte social i veiem com eixes investigacions s’han realitzat en diàleg amb la pròpia veu de la comunitat i al servici de la seua millora. He participat en actuacions educatives d’èxit i formacions de centres d’educació primària on les pròpies investigadores eren a les aules amb docents i alumnat. Podem veure altres transformacions socials que han sorgit d’esta cocreació, com és el cas de la Verneda de Sant Martí.
No és cert, llavors, que la ciència educativa desconega el dia a dia de les aules; les evidències d’impacte social emergixen de les pròpies realitats i necessitats d’estes. Si no és així, seran teories pseudocientífiques o sense impacte social.
