Els ulls de Tammy Faye (2021), és una pel·lícula biopic que retrata la vida de Tammy Faye Bakker i del seu marit Jim Bakker, televangelistes que durant dècades van estafar als seus seguidors, van enganyar una part important de la població nord-americana i van crear un imperi de fortuna i malbaratament com a oradors religiosos en el medi televisiu.
Amb els seus alts i baixos, el film ens alerta de com d’influenciable pot arribar a ser la societat davant un discurs centellejant basat en el que des del camp de la psicologia social es diu l’efecte de la veritat il·lusòria: repetir una afirmació moltes vegades, encara que no tinga aval o no siga certa, incrementa la possibilitat que siga presa com a certa. Leo Festinger, en eixe sentit, deia:
“Un home amb una convicció és un home difícil de canviar. Dis-li que no estàs d’acord i se’n va. Mostra-li dades o xifres i qüestiona les teues fonts. Apel·la a la lògica i ell no veu el teu punt de vista”.
La telepredicació acadèmica té en llibres educatius i, sobretot, en xarxes socials, el seu actual camp per a expandir-se i crear estats d’opinió polaritzats. Mentrestant, manté a les aules el germen de la seua alimentació i el seu impacte real, cosa que és més preocupant. Més que que s’expandisquen els seus discursos en mitjans, la qual cosa no és més que una mostra de la voracitat mediàtica a l’hora de captar titulars per a un clickbait permanent, la responsabilitat de l’escola pública ens porta a mantindre’ns alerta contra la propagació d’actuacions buides dins de les aules. Esta es produeix de manera esmunyedissa a través d’una sort de màrqueting educatiu, que s’alterna amb un rest de discursos apassionats on mai la família té res a dir, quan hauria d’estar informada de les actuacions d’èxit que es realitzen amb els seus fills i filles i l’impacte que estes tenen en els seus aprenentatges.
El clima d’escepticisme que existeix en les comunitats escolars no pot ser tampoc, per eixe principi de responsabilitat col·lectiva, una ajuda per als discursos alarmistes sobre una escola pública suposadament derruïda que manté en la desinformació a les famílies una de les seues claus perquè idees reaccionàries amb escàs aval rigorós continuen expandint-se entre determinats nuclis escolars.
En el moment en el qual les famílies van eixir de l’equació educativa es va trencar un dels principis de la construcció coparticipada de les nostres accions, en els quals l’alfabetització científica és clau per a entendre què es fa amb la població infantil i juvenil a les aules i per què es fa, així com perquè puguen formar part del procés, com a peça fonamental d’una escola de base democràtica.
Des que les institucions públiques de la Unió Europea, a inicis d’este segle, van començar a presentar la necessitat d’encoratjar una ciutadania democràtica des de les escoles com a part clau en la creació de societat més justa i igualitària, ens hem adonat de l’alta vulnerabilitat que tenen les famílies que no estan convidades a la construcció del diàleg educatiu: igual que no es naix ciutadà o ciutadana, sinó que és part d’una construcció cultural —la ciutadania es fa—, no es naix en una comunitat escolar, sinó que eixa pertinença es consolida a partir de la democratització d’eixa innovació educativa que han de conéixer tots, amb el seu impacte, el seu èxit, el seu possible fracàs i les seues conseqüències en l’aprenentatge.
Per tant, les famílies, quan escolaritzen als seus fills i filles, han de tindre accés en un llenguatge clar a les propostes escolars que han generat millors nivells de rendiment acadèmic per a tot l’alumnat en el centre i en altres similars, així com una millora de la convivència. Eixe ideari de base contrastada ha de formar part dels projectes educatius i documents de concreció curricular, en lloc de programacions i documents burocràtics de talla i pega, plagats de tecnicismes legislatius que confonen i no aporten res a la informació que sí precisa la població per a acompanyar als escolars en el seu periple acadèmic.
L’alfabetització de les famílies en tot el referent a les innovacions educatives i les actuacions d’èxit contrastades és labor fonamental d’un professorat responsable amb el seu paper com a agent social per al canvi. L’educació ha de combatre les cegueses del coneixement de les quals parlava Edgar Morin i que donen suport a fal·làcies dicotòmiques i eslògans buits que en molts casos encoratgen la segregació escolar, semblen planejar el retorn a un Ministeri d’Instrucció Pública o a l’EGB i llastren el principi d’inclusió, amb tots els avanços en drets socials que porta de la mà.
A les famílies no se’ls pot deixar fora d’esta equació: en quina línia avança cada centre amb les seues pràctiques, quins principis avalats hi ha darrere, quins són els seus fonaments, de quina manera poden participar i quines són les estratègies científiques i pedagògiques que se sustenten en cada actuació per a la millora. Tota la resta, ha de quedar fora de l’escola. I les famílies han de saber-ho.
[Image: Freepik]
Professor de Llengua i Literatura y membre del Col·lectiu DIME (Docentes por la Inclusión y la Mejora Educativa)