En educació es parla molt dels efectes negatius que provoca l’estrès, però sabem realment de quin tipus d’estrès estem parlant? Des de les institucions educatives volem donar al nostre alumnat el que necessita per desenvolupar-se amb el seu màxim potencial i, com sabem, els educadors i educadores juguem un paper molt important. Per dur a terme el nostre propòsit hem d’estar molt atents i atentes a aquell alumnat, sobretot de menor edat, que pot estar vivint situacions adverses on l’estrès pot estar afectant al seu desenvolupament cerebral. A més, hem de conèixer què ens diuen les investigacions per poder amortiguar l’impacte negatiu d’aquest estrès.

Quan ens sentim amenaçats d’alguna manera el nostre cos activa una varietat de respostes fisiològiques com l’increment del ritme cardíac, la pressió arterial i hormones com el cortisol. Estem tenint estrès. Però quan parlem d’estrès no hem de pensar sempre que aquest ens afecta de manera negativa. Les investigacions distingeixen tres tipus d’estrès

  • Estrès positiu: es produeix quan l’activació física i mental ens prepara i ens predisposa per enfrontar-nos a una determinada situació. Aprendre a plantar cara als problemes diaris és una part important d’un desenvolupament saludable.  
  • Estrès tolerable: es produeix quan es presenten dificultats més serioses com la pèrdua d’un ésser estimat o un fet traumàtic.  
  • Estrès crònic: es produeix quan es presenten experiències adverses fortes, freqüents o duradores en el temps com la pobresa extrema o l’abús continuat. 

Durant les primeres edats aquest estrès crònic afecta al cervell dels infants de tal manera que pot tenir conseqüències greus, inclús irreversibles en la salut i el benestar emocional i social. Investigacions recents sobre l’estrès en la infància han comprovat que situacions adverses com la pobresa extrema, els abusos o les negligències, l’exposició a la violència, l’abús de substàncies per part del pares o malalties mentals, en les primeres edats, poden afectar al funcionament del cervell podent interrompre el seu desenvolupament normal. El cos de l’infant es manté en alerta de manera contínua i el sistema de resposta a l’estrès no torna diàriament al punt de partida. Quan una xiqueta o xiquet s’enfronta a aquest tipus d’estrès sense el suport d’un adult, es torna tòxic i l’excés de cortisol perjudica els circuits del cervell en desenvolupament. 

Però lluny d’una posició determinista, la ciència també ens dóna esperança i ens diu que les relacions estables i riques durant aquests primers anys de vida no només poden previndre els efectes de l’estrès primerenc sinó també revertir els seus efectes amb beneficis en l’aprenentatge, el comportament i la salut. Quan un xiquet se sent segur, confia en les persones que l’envolten, aprèn a dominar el seu estrès. 

Així una intervenció primerenca, unes relacions estables, segures, confiades i afectuoses, començant per la família però continuant pels cuidadors, l’escola i els membres de la comunitat, són fonamentals per a poder superar les conseqüències de l’estrès tòxic. Polítiques educatives basades en l’evidència, que proporcionen condicions positives de suport per al desenvolupament de la infància primerenca, resulten més efectives i menys costoses que atendre a les conseqüències de l’adversitat en les primeres edats. Una amplia gama de polítiques i serveis de protecció a la infància poden ser la clau perquè moltes xiquetes i xiquets tinguen una vida saludable i plena. 

[Imatge: Unsplash]

By Begoña Flos

Llicenciada en psicopedagogia. Mestra de PT i primària al CRA Araboga i membre del seminari “A Muscles de Gegants” de Castelló