Una de les experiències més rellevants que he viscut com a mestre va ser el meu pas per una escola rural. Em vaig trobar amb una tutoria de tres alumnes a una seu; tots quatre sols a l’escola d’una pedania. A més, em vaig trobar amb dos nivells: un cas de cinqué de primària amb diagnòstic TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) i dos de sisé. Què faria davant d’este nou repte? Com impartir les matèries al nivell de cinqué alhora que els alumnes de sisé? Quins continguts treballaria per a cada cas?
Davant d’estes incògnites hi havia una premissa que tenia clara: necessitava ciència i utopia per a transformar les dificultats en possibilitats, com deia Freire. Les investigacions assenyalen com a essencial mantindre sempre altes expectatives i oferir aquell coneixement que va per davant; eixe coneixement complex però que, amb l’ajuda d’altres persones més capaces, sí que podem assolir. Això ho sabem des de Vygotsky i la zona de desenvolupament proper. D’esta manera vaig decidir apuntar alt i impartir el nivell de sisé també per al cas de 5é; així treballarien tots tres en el mateix i en col·laboració.
D’altra banda, també tenia clar que les interaccions serien la clau per a aconseguir els millors resultats possibles; de manera que les havia de potenciar al màxim i vam començar a treballar en equip. La major part del temps el treball tenia com a base la resolució de les tasques en conjunt, dialogant possibles resultats, maneres de resoldre l’activitat i argumentant, preguntant-se els uns als altres, comentant en veu alta el que feien…
Al cap de poc temps vaig notar que, pel context, la diversitat social per a l’alumnat era molt reduïda comparada a la quantitat de xiquetes, xiquets, familiars i professorat que sol estar present a la majoria d’escoles. De nou, davant la dificultat, vaig buscar possibilitats recolzant-me amb les investigacions que apunten la importància d’implicar la comunitat en l’aprenentatge de l’alumnat. No estem sols, i treballar amb ajuda sempre ens garanteix millors resultats en allò que ens proposem. A més tenia un altre avantatge de part meua: este context oferia més proximitat i familiaritat entre la comunitat. Així, les famílies van proporcionar una ajuda de valor incalculable. Per potenciar la seua implicació vaig convidar els familiars a participar a les tertúlies literàries dialògiques que féiem a classe. També al professorat de suport la visita del qual rebia una vegada a la setmana. Esta implicació de la comunitat va ser clau per a accelerar els resultats acadèmics i convivencials de l’alumnat. Les interaccions, poc després, es van anar ampliant: van arribar a participar més familiars de diferents edats i també altres docents d’altres llocs. Ampliem les persones, els temps i els espais d’aprenentatges fent tertúlies dialògiques online alguna vesprada perquè estes altres persones pogueren participar.
Esta varietat i oportunitat, esta diversitat i el ric intercanvi d’idees que van oferir els familiars i altres persones va ser la peça clau que va donar sentit a la meua feina com a docent. Allò que de vegades jo no era capaç de fer-los arribar amb les meues explicacions, ho aconseguien els familiars o altres persones involucrades. Amb l’ajuda de la comunitat, l’alumnat va veure prompte les possibilitats i el coneixement que pot aportar tota persona, independentment de les característiques o l’edat; amb l’aprenentatge dialògic van començar a valorar estes diferències individuals com a riquesa.
Mestre d'educació primària i especialista d'anglés