En contextos educatius amb grans dificultats, sovint, apareixen discursos que mostren, en part, els obstacles i els impediments que no permeten avançar cap a una millora de la situació existent. En els entorns educatius hauríem de fer brollar i vibrar l’esperança de canvi, la il·lusió per a aconseguir la millora de les persones, com un argument permanent i tenaç.
Per a les persones que conviuen en contextos en els quals existixen moltes barreres socials, educatives, de racisme i de baixes expectatives, la lluita per la millora se sosté en dos elements clau: l’esperança i les actuacions educatives d’èxit contrastades. En este sentit, el professorat té una responsabilitat immensa en la creació, promoció i multiplicació d’estos elements.
La formació del professorat en les evidències científiques d’impacte social permeten posar en marxa de manera rigorosa les actuacions que augmenten i acceleren les interaccions de qualitat que contribuïxen a millorar l’aprenentatge en qualsevol context; a més, l’enfortiment de l’esperança i la il·lusió en la possibilitat de millora de les persones es convertix, també, en l’esperó, en l’estímul personal i convivencial que el professorat aporta al seu alumnat.
No podem permetre’ns deixar de creure en les persones, en les seues possibilitats. Podem començar per reconéixer les barreres estructurals com el racisme, l’ostracisme al qual es veuen sotmeses les persones, les baixes expectatives i la falta d’oportunitats d’acció educativa, la qual cosa conduïx a mals resultats, augment de conflictivitat i la pèrdua de sentit en l’educació i l’aprenentatge. Este últim concepte, la pèrdua de sentit, té unes conseqüències tremendes en les vides de les persones i són fruit de la resta de factors esmentats.
Sentir el fracàs en l’educatiu i acadèmic els allunya del gust per aprendre; a més, es manifesta en baixa autoestima i autoconfiança per a aprendre, i reduïx les possibilitats d’esforç, perquè el sacrifici i el treball es vinculen amb fracàs i ineficàcia. A més, es veu tota eixa repercussió en el tipus d’amistats i relacions que es gesten, que augmenten la conflictivitat i la violència.
El resultat, sinó exercix una força especial la unió de l’esperança i les actuacions que entrenen eixa manera de relacionar-se amb les persones i l’aprenentatge, acaba sent el producte de l’efecte Pigmalió i/o d’accions benintencionades però sense fonaments.
Si acabem pensant que les persones no poden, perquè no poden i no volen, la bretxa que s’ha obert en algun moment en les seues vides no fa que créixer i créixer, augmentant el dolor i la pèrdua de sentit. Les conseqüències personals, acadèmiques, laborals i socials són conegudes de sobres.
I si ens atrevim a mantindre viva l’esperança, encara que coste, ajudant-nos entre totes i tots? I si posem en marxa amb rigorositat, carinyo i persistència les actuacions que han demostrat els millors resultats? I si fem les dos coses alhora?
Imatge: Unsplash
Maestro d'Educació Especial i professor substitut de la UV. Les seues línies d'investigació inclouen les actuacions educatives d'èxit, la inclusió educativa, les noves masculinitats alternatives i la socialització preventiva de la violència de gènere.